1808: DESPERTA LA NACIÓ EXISTENCIAL

Per Antonio Adsuar

Amics i amigues,

Hui comença en este blog la història del segle XIX, el meu segle favorit. Primer dibuixarem un mapa de qüestions que ens permterà orientar-nos per el contexto espanyol. Després ens centrarem en el nostre Alacant i, finalmente, vos oferirem una sèrie de post sobre el territori valencià en el seu conjunt. Anem-hi!

A Espanya es pot considerar que el segle XIX comença amb el regnat de Carles IV, que va arracancar el 1788; aquest rei, forza més conservador que el seu predecessor Carles III, li va esclatar al any del seu mandat, en 1789, ni més ni menys que la Revolució Francesa!

L’élit espanyola, adicta al Antig Règim, va patir una gran por pensant que el contagi del incendiari «populacho» francés podia extendre-se a la Península Ibèrica. Per aques motiu totes les modestes reformes econòmiques i polítiques de Carles III, que tenien un caire ilustrat i modernitzador de l’economia, van quedar en suspens.

Va començar aquí un conjunt de guerres contínues. Espanya declara la guerra a França el 1793 però és derrotada, signant la Pau de Basilea en 1795. Des d’aquell moment, encara que semble paradoxal, els digirents espanyol decidixen aliar-se amb França contra Anglaterra. Les forçes hispano-franceses van ser derrotades pel anglesos en la famosa batalla de Trafalgar (1805).

El nostre país viva amb atordiment un segle per a ell confús. Les divisions internes també feien mal: aprofitant la confusa conjuntura, l’infat Ferràn va organizar els seus partidares en el dit «Motín de la Granja», un intent de derrocament del seu pare, Carles IV.

Com sempre una Espanya dèbil, indecisa i en prepetu risc de guerra civil, va buscar arbitratge internacional. Napoleó va cridar a consultes a Bayona els dos candidats, rei i infant, i els va capturar a ambdós, entronitzant com a rei d’Espanya el seu germà Josep Bonaparte.

L’enrenou es va tornar total quan França va invadir Espanya el 1808. La reacció del poble espanyol no es va fer esperar: de manera espotània es van organitzar diverses juntes locals i provincials, que no acceptaven el domini gal.

La motivació del poble, com després vorem, no era «nacional». El poble espanyol, arcaic, es movia per odi a l’invasor estranger i per defensar una religiositat interna i secular, La guerra va ser molt dura i es va extendre de 1808 fins a 1814.

L’ajuda dels anglesos va ser inestimable. Una vegada més Espanya servia de camp de proves on mesurar quina potència Europea era més forta. Els francesos va ser derrotats finalment. Fins aquí el relat de fets, que heu vist que ha sigut breu. Ara comença la part que per a mi és més important: donar-li un sentit als esdeveniments, enmarcant-los en una teoria general del segle XIX espanyol. Al atac doncs!

Parlarem de dos aspectes clau: la nació existencial i la diversitat constitutiva dels pobles espanyols. La reacció popular dels espanyols al 1808 va ser forta, evident, factual i indubtable. La nació existencial, és a dir, el poble en armes que es negava a ser francés, és va manifestar amb claretat.

Tanmateix, en contra de les interpretacions clàssiques que han fet els historiadors liberals, no va ser la revolta masiva una manifestació «nacional». No trovem aquí un poble constituït, un poble en el sentit polític. La societat espanyola, plenament marcada per el antic règim, era massa inmadura encara per generar un poder constutient a partir d’un poble constituït.

Carles IV

La guerra del francés va ser una guerra de religió popular; era el cristianisme radical allò que es defensava. El poble del 1808 reclamava la tornada de Ferràn VII, el desijat, i cridava «vivan las cadenas, muera la nación». La nació per a aquest poble existencial era un concepte impiu, alié, francés i per tant inacceptable.

Parlem ara, breument, de la pluralitat d’aquest «poble revoltat». 1808 va mostrar que, el poble espanyol, si s’havia d’organitzar espotàniament sense contar amb els poders de l’Estat (recordem que els reis estaven segrestats) ho feia a partir de la seua pluralitat originària i constitutiva, que tenia els antecedents remots a la pluralitat dels regnes hispànics.

Allò que es va organitzar contra els francesos van ser una miríada de juntes locals i provincials. Aquest moviment es va anomenar «juntisme», per que els nuclis que organitzaven la resistència popular eren «les juntes».

La base de l’entramat va ser, per tant, sempre plural, sempre federada. La verge del Pilar volia ser capitana de la tropa «aragonesa», no «espanyola». El corpus polític que s’auto-organitza per tant és, «clarament no únic». Es tornava a demostrar que la dimensió organitzativa primària al context espanyol, la dimensió afectiva, estava centrada en allò local o regional.

De sobte França, al invadir Espanya, feia que el nostre país entrara de cop en una modernitat per a la que no estava preparada. El segle XVIII, ple de dubtes, havia sigut, en les seues vacil·lacions, incapaç de modernitzar el país.

Napoleó

Si entenem aquesta idea del «poble existencial» comprendem una cosa que les interpretacions més puristes del lliberals no saben explicar: la gran pasivitat del poble espanyol al segle XIX, que no participa activament a cap revolta de aquesta centúria, tot i que va ser convocat retòricament a cada ocasió.

L’espanyol era un poble pasiu, apolític, absent. Era capaç el 1808 de morir per la religió i per el rei però entenia el poder com una cosa sagrada, aliena, que tenia a veure amb el monarca, l’esglèsia i Déu. No hi havia poble de ciutadans…per tots aquestos motius la Constitució de Cadis va néixer a un context tan particular.

Però de «La pepa» ja parlarem al pròxim post. Salutacions i bona mar!

Per Antonio Adsuar

*Fonts principals: J. L. Villacañas, «Historia del poder político en España», ed. RBA y VVAA, «Nueva historia de la España contemporánea», ed. Galaxia Gutemberg.