ALACANT EXCÈNTRIC I NAIXIMENT DEL NOSALTRES VALENCIÀ: EL PACTE DE 1329

Per Antonio Adsuar

Salutacions amics lectors i feliç any 2019!,

Espere que les festes hagen anat bé ;). El vostre blog sobre història i identitat alacantina torna amb forçes renovades, ja estem ací. Hui faré un post que crec serà important per tancar una primera fase de la història alacantina.

En estos mesos hem viatjat del 1151 al 1366. Recapitulem:

1.Alacant quedava enmarcat finalment al Regne de València. Gaudia d’una entitat administrativa pròpia, la procuració d’Oriola (des de 1304-08). Tanmateix, recordem que el territori de l’Alacant sud-Alacant de les palmeres solament va dependre directament del rei del 1304 al 1329 (25 anys), quan va passar a ser senyorial (senyoriu d’Oriola), ja que el va controlar l’infant Fernando, fill de la reina castellana Leonor i d’un rei aragonés.

2.Composició ètnica: com també vam analitzar, l’Alacant-sud era terra de frontera, especialment plural, amb més aportacions castellanes i aragoneses que la resta del Regne.

3.L’incoporació tardana al regne de València (60 anys més tart que la resta), l’herència de l’especificitat-sud que va heretar la procurarció d’Oriola del que anava a ser el regne a part de Múrcia dins de la Corona d’Aragó i la diferent composició ètnica, sumat a la distància geogràfica de la ciutat València, van generar una lògica identitat particular «oriolana». També cal recordar que algunes lleis castellanes van romandre vigents en estes contrades i que eclesiàsticament la procuració d’Oriola depenia de la castellana diòcesi de Cartagena.

No obstant això, sobre tot després de 1366 (fi de la guerra del 2 peres amb Castella), l’identitat valencia es va anar assentant clarament a Alacant.

Ara que hem recordat les idees 1+2+3, podem passar a centrar-nos en l’esdeveniment clau que vull comentar hui: el pacte entre el rei, les ciutats i les nobles que va tindre lloc a les corts del 1329-30 i que va originar l’aparició de la primera afirmació clara d’un «nosaltres valencià».

Analitzaré este accord des de un perspectiva alacantina per tractar d’explicar per què la fusió de l’Alacant-sud amb l’identitat central valenciana medieval va ser problemàtica.

Què va passar el 1329-30? Recordem que la mera existència del regne de València havia sigut cuestionada des d’un principi per els nobles aragonesos. Ells sempre havien cregut que els territoris valencians havien de ser Regne d’Aragó, ni mes ni menys. Contra aquesta postura, els reis i les ciutats comercials-burgueses, liderades per València, sostenien l’existència d’un regne diferent, amb personalitat pròpia.

Doncs bé, el 1329-30, a les corts amb el rei Alfons IV el benigne, s’aconseguix un pacte que genera un veritable «nosaltres valencià». Els nobles aragoneses accepten que el Regne de València existeix, que és una entitat política apart i que només hi haurà un fur/llei bàsica, el fur de la ciutat de València, que s’extendrà a tot el Regne.

Què obtenien els nobles a canvi? Un poder judicial rotund sobre el territoris de senyoriu i la possibilitat de poder entrar al govern de les ciutats. En la meua opinió, el rei traïa parcialment les ciutats, ja que afeblia el seu poder. El regne de València deixaba d’estar tan clarament identificat amb les terres depenents directament del rei i amb poderoses ciutats lluires de nobles. Però el rei necessitaba el poder militar nobiliari, què anem a fer!

Este pacte fundador, constitutiu, va tindre conseqüències per l’Alacant-sud. La política del rei Alfons IV de cessió amb els nobles va ser, precisament, la que va provocar que la procuració d’Oriola deixara de ser territori del rei per passar a mans senyorials, com hem comentat adalt. Que el pacte fundador es donara el 1329 i, el mateix any, l’Alacant sud deixara de ser realeng no és casual.

La necessitat del rei d’arribar a un accord per generar un «nosaltres valencià», va treure precisament de l’àmbit reial la procuració d’Oriola. D’aquesta manera l’Alacant sud no va participar des de 1329 a 1366 de facto de la vida del Regne, passant a ésser una mena d’estat a part entre Castella i el Regne, com vam veure ja.

Paradoxalment, el «naixement dels valencians», que pasaven ara a auto-denominar-se així (abans es dien «regnícoles», jeje) va generar una vegada més un Alacant-sud excèntric, que no va participar plenament d’aquest acte fundador. A aquesta dinàmica clau hem d’afegir que la guerra dels 2 peres (1356-1366) va destruir quasi totalment la procuració d’Oriola.

Alacant, terra tradicionalment a part, va quedar separada realment 120 anys de les dinàmiques socio-polítiques de les altres comarques valencianes: les més al sud forem anexionades el 1245 (Alacant-nord) mentre que la «valencianitat de l’Alacant-sud», solament és operativa realment des de 1366.

El caràcter mixte, plural, fronterer i difús de la convulsa història Alacantina és va veure per tant reforçat per la forma en que Alfons IV va tractar de cossir el Regne. Una vegada més Alacant no estava present en un moment clau de forja del cos polític. No vull connotar, tanmateix, negativament aquest fet.

Allò que tracte d’explicar és com les dinàmiques hispàniques de guerres Castella VS Corona d’Aragó i les maneres en que es va crear el Regne de València, acaven generant un tarannà alacantí particular, excèntric.

No obstant això, com veurem a la «fase 2» de la nostra història (1366-1490) no tots els moviments històrics ens separaven del Regne de València, en absolut, hi ha construcció ferma del Regne també a l’Alacant sud. És aquesta bipolaritat sud-alacantina, aquest «estar-a-dins-però-també-a-fora» allò que fa tan interessant el nostre enrevessat cas. Ens llegim prompte!

Per Antonio Adsuar

*Fonts principals: J.L. Villacañas “La monarquía hispánica”, ed. Espasa, J.L. Villacañas «Historia del poder político en España», ed. RBA, V. Baydal «Els valencians, des de quan son valencians?», ed. Afers i A.Furió “Història del País Valencià”, ed. 3 i 4.