ALACANT, FÈNIX DEL LIBERALISME (1814-44)

Per Antonio Adsuar Bon dia, ningú m’ho ha preguntat però fa bon dia, Com estem amics? Nosaltres per aquí bé, seguim amb ganes de contar el segle XIX...

Per Antonio Adsuar

Bon dia, ningú m’ho ha preguntat però fa bon dia,

Com estem amics? Nosaltres per aquí bé, seguim amb ganes de contar el segle XIX del nostre benvolgut Alacant. Ja vam vore al post anterior com la villa alacantina no va ser conquerida per els francesos el 1808. Tot un orgull!

En el post que llegiu ara ens centrarem en l’anàlisi del període que va del 1814 al 1844, possant l’accent a les jugades polítiques liberals que es van donar en aquell temps i que va protagonitzar en gran mesura la capital del Benacantil, liderant el nostre liberalisme en el context espanyol, sobre tot a la nostra zona.

Tot va (tornar a) començar amb el retorn de Ferràn VII al tro d’Espanya al 1814. El monarca no volia ni sentir parlar d’un liberalisme polític que limitava el seu poder absolut i tampoc estava massa entusiasmat en un liberalisme econòmic que beneficiara el comerç i la burgesia.

Què va fer, doncs, el rei desitjat? Va abolir tot el text constitucional de 1808 i les realitzacions concretes de la Constitució de Càdis i Espanya va retornar al costat més obscur de l’antic règim. Dels foscos anys que van del 1814 al 1820 sols podem destacar la molt positiva concesió per al port d’Alacant de la categoria de «port de dipòsit» per efecte d’un Real Decret del 1818.

Tot va canviar, no obstant, amb l’arrivada al poder l’esplendorosa figura del General Riego, que el 1820 va protagonitzar un cop d’Estat que va significar la tornada del liberalisme a les terres hispàniques. Aquest any s’han complint 200 anys d’aquella fita i vull des d’aquestes modestes línies reivindicar al potent Riego, que va donar la vida per aquella revolució en la que creia.

El liberalisme, com era d’esperar, va ser molt ben rebut a Alacant ja que potenciava el comerç, l’apertura al exterior de la ciutat i apropava la nostra terreta a una modernitat que li sentava molt i molt bé.

A més a més, el 5 d’Octubre de 1821 (¿un aniversari a celebrar l’any que ve?¿) es va constituir la provincia d’Alacant per primera vegada, desenvolupant una idea liberal i racionalista, aquella que es concretava en la divisió territorial d’Espanya en províncies (tinguem en compte com es veu al mapa que el Baix Segura no va formar part d’aquella provincia prístina).

Al decembre, a les festes de Sant Nicolau, sempre viscudes de manera especial a Alacant, es va vindicar la llibertad de nou assolida, vinculant-la amb un gest polític molt interessant a les llibertats gaudides per la nostra terreta a l’època de la existència del Regne de València i la Corona d’Aragó.

El poble i les autoritats savien que amb l’aparició de la província s’obria una porta a un cert nivell d’autogovern de tipus liberal en les esferes polítiques i econòmiques. Tanmateix, no totes les nostres actuals contrades estaven d’accord amb aquesta deriva.

Cuadre sobre els màrtirs de la libertat

Des del Baix Segura, capital de l’històrica Governació d’Oriola i pol conservador del sud, es va organitzar un atac reialista que volia (re)imposar l’antic règim de nou. Alacant va resistir una altra vegada, defesant de forma valenta el liberalisme que té al seu ADN però l’arribada de l’ajuda francesa pro-Ferràn VII dels coneguts com «els 100.000 fills de Sant Lluís» va decantar la lliuta cap al bàndol retrògrad. Va penjar Riego i va tornar l’inquisició. Quina llàstima!

De nou les espurnes d’esperança s’apagaven i l’Estat i la monarquia tornaven a apostar per una tornada enrere, que donava l’esquena a les corrents més modernes d’Europa a les que Alacant tractava de apropar-se tot i les dificultats que li posava la política de Ferràn VII.

De seguida va començar una ferotge repressió contra tot allò liberal, capitanejada per un governador i corregidor de la ciutat especialment ultra, anomenat Iriberry (sobre aquesta figura ha escrit profusament l’amic Pérez Oca al seu molt recomanble llibre «Alicante, biografia de una ciudad).

Però la terreta amics no defallia i les seues arrels liberals renaixien una i altra vegada del nostre substrat cívic. Diversos contra-colps liberals van elegir la nostra terra per intentar revifar la flama de la lliberat…El 1826 els germans Bazan van desembarcar a Guardamar però van fracasar.

Més important encara va ser l’embrazida capitanejada per Panteleón Boné el 1844, que va arribar a prendre el nostre Alacant i també Cartagena; No obstant l’esforç no va ser suficient i Boné va ser afusellat vilment a la nostra ciutat.

L’antic règim es resistia a desparèixer però la mort de Boné no va quedar en no res ja que es va conmemorar molts anys cada 8 de març aquesta important fita donant lloc a la celebració coneguda com dels «Màrtirs de la llibertat», que, encara al segle XX es seguia recordant.

Actualment s’ha recuperat el nom dedicant-li als màrtirs de Boné un passeig al costat de l’Esplanada, al bell cor de la nostra Alacant. La ciutat demostra, una vegada més amb aquest noble gest el seu marcat caire liberal i cosmopolita, que l’ha caracteritzar i la caracteritzarà per els segles dels segles. Gràcies per llegir-me! Visca Alacant!

Per Antonio Adsuar

*Fonts principals: VVAA, «Historia de la provincia de Alicante», Ed. Diario información; VVAA, «Historia de la provincia de Alicante», ed. Mediterráneo; VVAA, «Historia de la ciudad de Alicante», ed. Ayuntamiento de Alicante y M. Pérez Oca «Alicante, biografía de una ciudad», ed. Temporae libros.

In this article

Join the Conversation