ALACANT I EL SEU CAMÍ: EL FINAL DE L’EDAT MITJANA

Per Antonio Adsuar

Salutacions amics,

Justament el divendres passat he acabat les meues classes a l’institut; l’estiu ens arriba i toca anar tancant uns temes i obrint un altres. Per sort, la meua planificació de publicacions d’este blog ha anat be i hui vos porte, per tancar la temporada, l’últim post sobre la nostra terreta a la segona part de l’edat mitjana (1366-1519).

Aquesta entrada és la tercera i final d’una sèrie de 3 on analitzaven allò que havia passat al Regne de València just abans del segle XVI, quan va entrar l’edat moderna. Si en les entrades anteriors exploravem les conseqüències de l’enfortiment del poder dels reis per una banda i, per una altra, l’híper-lideratge de la ciutat de València, hui vull explicar les repercusions que tot això va tindre per a Alacant. Endavant!

a)Com vam estudiar, ja des de Pere IV i sobre tot amb la dinastia Trastàmara (que governa de 1412 endavant), els reis van tindre cada vegada més poder a la Corona d’Aragó. Va ser això molt perjudicial per a la Governació d’Oriola, per a la part sud del nostre Alacant?.

La nostra terra sempre havia sigut una zona de frontera entre Castella i Aragó. Per este motiu els reis l’apreciaven, coneixien la seua importància estratègica i volien tindre una relació directa amb ella. Per això és va crear la governació d’Oriola, per a que el rei, gràcies al seus funcionaris directes, pogera fer-se càrrec especialment d’esta zona.

Els homes de la terreta eren conscients d’això i buscaven una relació el més directa possible amb el rei. Per este motiu un major poder reial no perjudicava a les nostres comarques. Pesem que l’enfortiment del poder del monarca es feia a costa d’unes institucions forals molt centrades en la ciutat de València. La pèrdua de poder era certament negativa per a les llibretats del Regne per la pujada de l’autoritarisme reial però no repercutia especialment a la governació sud que, com veurem ara, quedava més bé aïllada i fora dels centres de poder clau del Regne.

b)L’altra gran característica de l’època és el ja comentant híper-lideratge de la ciutat de València. La gran concentració de poder a la ciutat capital sí va generar disfuncions i va significar la poca articulació del territori, quedan Alacant prou despenjan del conjunt i, en conseqüència, amb un poc desenvolupat sentit del Regne.

En teoria les terres de la nostra governació sur devien tindre veu a les Corts. Tanmateix, aquesta representació dels habitants de la terreta no va ser massa forta perque, com vam comentar, València, mitjançant el seu control de la Generalitat, es va erigir en representant del Regne sencer. Viles importants com Oriola, segona ciutat del Regne, van influir poc en el govern valencià d’aquest període.

Tot això va siginificar un dèficit de representació política, de fraternitat i de cohesió. El sentit del «regnum» va ser molt més dèbil al sud del Regne de València. El poder polític alacantí va pesar molt poc en el conjunt del Regne. Això sí, recordem que el lideratge de València va ser necessari i decisiu per salvar al Regne moltes vegades.

c)La governació d’Oriola a la crisi de les Germanies (1519-23). Com ja vam comentar el 1519 va haver una revolta contra els nobles, els senyors feudals i el rei al conjunt del Regne. Les dues viles més importants de la nostra governació, Oriola i Alacant, van prendre partits diferents.

Oriola va fer costat a València i va lluitar contra el rei. Alacant, més lligada sempre al rei per les característiques estratègiques que li donava el seu castell i el seu port, va fer costat al monarca. Carles V, vencedor, va otorgar a Alacant el dret d’usar al seu escut el Toisó d’or al 1524 (veure imatge).

Escut de la ciutat d’Alacant, podeu veure la cadena d’or amb el carner, condecoració de l’ordre del Toisó d’or

La ciutat del Benacantil es va beneficiar de la crisi en que va entrar València i va incrementar la seua potència econòmica i poblacional durant el segle XVI.

És moment de fer balanç i dibuixar una breu conclusió de tot el que hem explicat hui. Cal recordar una vegada més que al 1366, després de la guerra del 2 Peres, la governació d’Oriola estava quasi completament destruida, especialment la ciutat d’Alacant. L’Alacant sud o Alacant de les palmeres vivia a l’altra banda de les montanyes d’Alcoi, aïllada de la resta del Regne i sempre exposada a Castella.

No obstant això, i sense tindre massa participació en les institucions valencianes de l’època, va anar creixent i recuperant-se, fent el seu cami. Tractant de treure el millor de les relacions amb el rei i amb les institucions forals, va aconseguir a l’edat mitjana sentar les bases de l’auge i prosperitat que viurà a l’edat moderna (1500-1800).

Este estiu seguiré llegint a tope i prenent notes per portar-vos, ja al setembre, nous capítols d’aquesta apasionant sèrie sobre la nostra terreta…bon estiu i prepareu-vos, que ara bé lo bo!.

Per Antonio Adsuar

Fonts principals: J.L. Villacañas “La monarquía hispánica”, ed. Espasa, J.L. Villacañas «Historia del poder político en España», ed. RBA, V. Baydal «Els valencians, des de quan son valencians?», ed. Afers i A.Furió “Història del País Valencià”, ed. 3 i 4 i Rafael Narbona, articles publicats al diari «El mundo» el 9 d’Octubre del 2018.