Per Antonio Adsuar
Hola #Alicantiners,
Com aneu? Bé? Ja s’apropa la setmana santa! En este blog donem el salt arribat este punt a una època molt important per al destí hispànic: el regnat dels Reis Catòlics, Isabel de Castella i Ferràn d’Aragó, que es van casar el 1469.
Com recordareu dels darrers posts, amb el compromís de Casp de 1412 passavem a tindre reis de la dinastia Trastàmara a les dues corones. Aquesta situació obria una possibilitat d’unió que finalment es va donar com sabem. Tanmateix tot va poder ser d’una altra manera…la història mai està escrita. Com es va arribar a l’unió? Vegem….
Ferràn i Isabel
Amb els dos branques dels Trastàmara governant a Castella i Aragó es donen moltes menys guerres i això serà molt bo per al nostre Alacant, terra de frontera. Al segle XV solament va haver alguns conflictes menors en 1429-30, amb episodis puntuals de rebrot de la violència fins al 1449. A Alacant li anava molt bé l’entesa ibèrica i va prosperar!
Quines idees polítiques imperaven als dos regnes? Quines eren les orientacions claus en política exterior? La Corona d’Aragó sempre va tindre un esquema més clar: la base del seu poder era l’expansió mediterrània. Això la portava a fer la guerra sempre a Itàlia i a enfrentar-se constantment amb França.
I Castella? Castella no contava amb una estratègia tan clara; estava dividida per bándols i posseida per una contínua guerra civil. Sempre havia estat el regne Castellà molt unit a França. En aquest context i estat de coses s’enten que hi haguera dos bàndols a este regne: un favorable al pacte amb França i Portugal i un més inclinat a germanar-se amb la Corona d’Aragó.
Aquest segón bàndol va aconseguir el matrimoni d’Isabel i Ferràn, els futurs reis catòlics, el 1469. Al 1475 va esclatar l’enèsima guerra civil a Castella. Al 1479 va acabar, éssent vencedors Ferràn i Isabel. Aquesta unió va ser clau per a forjar una entesa hispánica sòlida i va crear una unió dinàstica del territoris, que seria la base per la formació més tart de la moderna Espanya.
Escut d’armes dels reis catòlics
Tanmateix cal destacar que no es van fusionar pobles; cada regne tenia les seues lleis, corts i impostos. De tota manera ara el joc quedava més clar a la Península Ibérica: l’enemic comú seria França i Castella i Aragó viurien en pau, recolzant-se mútuament.
Com va rebre la gent, el poble, aquesta entesa? Amb molt de goig i esperança…Pensem en un camperol o ciutadà d’Alacant, que tantes voltes ho havia perdut tot per viure en la frontera entres les dues potències. Tots esperaven una època de pau i justícia, on s’incrementara la producció al camp i les ciutats i el comerç prosperaren. Per fi pau i pa!!??
El repte, però, era gran: calia unir realment una sèrie de regnes molt heterogenis, pobres i atrasants, històricament dividits, amb un poder reial poc assentat, sobre tot a Castella, i unes noblesses que no deixarien d’ambicionar el poder tan fàcilment.
Ho van aconseguir els nostres catòlics reis? Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando…sí i no!En els propers posts ho analitzarem 😉
Per Antonio Adsuar
*Fonts principals: J.L. Villacañas “La monarquía hispánica” i ed. Espasa, J.L. Villacañas «Historia del poder político en España», ed. RBA,
APA
Comencen els reis catòlics amb l’esperança de pau i pa, com bé dius, i m’agrada molt el que es pinte el començ –que se seguirà en altres posts– de l’era Isabel i Ferran, o Fernando com dèiem a l’escola. Ara vorem que passà de veritat, perquè als estudis de la nostra generació allò ja era Espanya una grande i libre. Vorem molt interessats quines són les diferències amb la història oficial dels 1960, que jo estudiava al batxillerat.
Endavant per la millor vista de la Història.
librosen
Jjeje…gràcies per el comentari! Cada generació ha d’escriure la seua pròpia història com va dir
Goethe i els del 2019 no són els de 1960
Quins reis catòlics? Quin Alacant, el nostre Alacant?