Per Antonio Adsuar
Bona vesprada amics,
Ja anem entrant al setembre, veritat? Hui vos porte la segona part d’una sèrie de 3 posts sobre Carles Vè, l’emperador que va heretar la Corona de la monarquia hispànica dels seus avis, els reis catòlics. Aquest és el segón post també de la nova etapa, que vàrem encetar al inici de mes, on tractarem l’edat moderna (1500-1800).
Vos recomane que si no heu llegit el primer post li doneu una ullada clicant aquí .Vos faré tanmateix un breu recordatori d’allò que vam explicar la darrera entrada d’este blog: Carlos Vè, que va governar de 1516 a 1556, va regir sobre una enorme territori europeu i americà; allò que més m’interessa de l’imperi del rei Carles són les repercusions interios d’aquest, per això em centraré en este aspecte, parlant un poc dels fets de seu regnat en el pròxim post.
Recordem solament un parell de cosetes: Carles no va fusionar realment la Corona de Castella i la plural Corona d’Aragó. Els regnes hispànics estaven units únicament per compartir dinastia i tenien les seues pròpies institucions. El fet de quedar els regnes peninsulars units d’aquesta forma en un imperi més gran amb molts altres països (possesions d’Itàlia, els Països baixos, etc) va fer que no es donara a la monarquia hispànica allò que sí es donà a França i Anglaterra: l’unió d’un sol Regne i un Rei, que posibilità un desenvolupament més modern, més de tipus proto-nacional.
L’èxit tardà dels Reis Catòlics, que vam unir els seus regnes al final de l’edat mitjana, donarà aquest toc arcaic a l’inmens imperi de Carles Vè. Cal tindre en compte també que l’imperi no va ser realment un «imperi espanyol» sinó que va ser un imperi patrimonial, propi de la Casa d’Austria, la dinastia a la que pertanyia Carles Vé.
Si tenim clares aquestes idees, ja podem endisar-nos un poc més a les conseqüències interiors, hispàniques, del regnar de Cèsar Carles. Endavant…
Carles V en plena joventut, va arribar a Castella con a rei amb tan sols 16 anys!
Tot l’entramat de poder que va heretar Carles Vè estava pensat en un doble objectiu, que en realitat n’era un de sol: Destruir a França i aconseguir el domini de tota Europa, creant un nou imperi universal catòlic sota la dinastia dels Àustries. Per tant tot l’entramat estava pensat per la guerra i les terres hispàniques n’eren un instrument, no un fi en si mateix. Per això, en certa forma, es pot dir que va patir una política que les feia estranyes, estrangeres a elles mateixa tot i estar al centre d’un imperi que no governava pensant a les seues necessitats reals.
Quines conseqüències va tindre això?: les terres hispàniques van mantindre una pluralitat radical NO articulada, no van desenvolupar als segles XVI i XVII unes institucions comunes. El procés imperial no va ajudar a construir un sol poble, una societat civil articulada…
Allò que va dirigir la monarquia hispànica va ser sobretot una estructura de poder, un Estat que no va generar un poble propi, tot i que sí unia sota un mateix poder. La Corona d’aragó no es va federar amb la de Castella, no hi va haver pacte ni fraternitat de pobles. L’integració que es va donar al segle XVIII va ser de tipus imperial, anihilant la Corona d’Aragó.
No oblidem tampoc el paper de l’esglèsia: a les terres hispàniques no va es va desenvolupar una esglèsia pròpia, com a França o Anglaterra, que crearen un poble més propi. Recordem que l’esglèsia controlava l’educació i tenia una enorme influència sobre la creació de pensament comunitari a una societat que s’unia sobretot per la religió.
L’esglèsia de la monarquia hispànica va quedar ancorada a unes formes religioses exteriors, basades en crear por a poble. Era una religió no sentida, arcaitzant, pròpia de la contrarreforma del Concili de Trento (1545-63). Front a una Europa que modernitzava la seua visió de la religió de la mà de Luter, que permitia amb la seua reforma la construcció de la societat civil, la ciència no sotmesa al dogma de fe i un foment de l’economia productiva que va ser la base del capitalisme, Castella i Aragó quedaven fora de la modernitat Europea i tancats en una teologia medieval.
Parlem, ja per acabar hui, d’un aspecte polèmic: el paper de Castella en tot aquest desplegament de poder. Al meu parer s’ha pensat erròniament l’aparell de poder dels Àustries com un aparell de dominació del poble castellà sobre altres pobles peninsular i no peninsulars.
En realitat tots els ciutadans de l’imperi eren tractat més com a súbdits, com a colonials, que com a ciutadans. Tot i que la llengua castellana i les formes de poder de Castella (com els corregidors per exemple, que controlaven els municipis) vàren servir per expandir el poder imperial del Rei, el poble de castella va ser el primer que les va patir, com demostra la seua decadència econòmica i poblacional als segles XVI i sobretot al XVII.
No van ser les formes d’autogovern castellanes aquelles que es va imposar; van ser les formes d’opresió al propi poble castellà les que es va usar contra les altres poblacions. Castella va ser la primera dominada, no el seu poble dominador. La monarquia hispànica va ser un formidable aparell de poder, que tractarà de trencar les llibertats de la més pactista Corona d’Aragó al segle XVII però cal no confondre l’Estat dels Àustria amb el camperol castellà que també en patia l’opresió.
Ara que ja tenim clares les idees estructural que, des del meu punt de vista, ajuden a comprender el regnat de Carles Vè, sobretot en les seues conseqüències a la política interios hispànica, podem fer un repàs breu als fets més importants del seu regnat. Però això serà a un altre post…aquest ja s’ha allargat massa! Fins aviat 😉
Per Antonio Adsuar
*Fonts principals: J.L. Villacañas “La monarquía hispánica”, ed. Espasa, J.L. Villacañas «Historia del poder político en España», ed. RBA, J.L. Villacañas «Imperio, Reforma y Modernidad» Ed. Escolar y Mayo, L. Diéz de Corral «El pensamiento político europeo y la monarquía de España», ed. Alianza.
