CASTELLANITZATS O AFRANCESATS?: L’IMPACTE DE LA NOVA PLANTA AL REGNE

Per Antonio Adsuar

Bon dia amics,

Ja semi-desconfinats espere trovar-vos quan llegiu això. Jo per aquí per #Crevillent estic, repassant els apunts que vaig prendre a l’Agost del 2019. I és que, després de molt i molt llegir, cal deixar reposar les notes preses…però sempre arriba el dia en el que tinc el goig de tornar a aquestes annotacions i construir amb elles el relat que vull compartir amb vosaltres.

Hui parlarem de les conseqüències a les nostres terres dels Decrets de Nova Planta del 1707. En el post anterior vam comentar com es va desenvolupar aquesta guerra civil a la terreta que va ser la guerra de Succesió al tron d’Espanya (1701-13); ara toca estudiar com va repercutir al territori la victòria borbónica, que com sabeu va significar la derogació dels nostres furs i institicions pròpies mitjançant els citats decrets.

El rei Felip V

La dinastia borbónica venia de França i quan Felip V va disfrutar ja de la seua victòria plenament es va marcar com a objectiu convertir l’intrincada i plural monarquia hispànica, que els reis aústries havien governat respectant les particularitats de cada Regne, en un páis més unit, governat segons lleis més clares i racionals, allunyades de les formes medievals.

En el post que vindrà després d’este vos explicaré com van afectar en concret a la terreta els Decrets de Nova Planta; hui volia centrar-me breument, paga la pena, en analitzar les idees que hi havien darrere d’aquestes lleis cartesianes.

El nou model que es va implementar conjugaba dos tradicions: fusionava els usos de castella, Corona vencedora de la guerra, amb lleis de caire més innovador de caràcter francés. Des del meu punt de vista podriem dir que en un context com l’espanyol, on la tradició havia tingut molt de prestigi generalment, es va disfresar la novetat francesa amb traje castellà.

Hi va haver una castellanització del poder efectiu en tant en quant els funcionaris que el van detentar a partir de la derrota dels foralistes van ser tots castellans. No obstant això les novetats no es van implementar a la pròpia castella! La Corona de Castella es va quedar enrere en molts aspectes, no va evol·lucionar.

La flor de Lis, emblema dels Borbons

Per donar un exemple concret: mentre que gràcies a la reforma de la Nova Planta els habitants de l’antic Regne de València van començar a pagar en relació a la seua riquesa (això també va passar a Catalunya, Aragó i Illes Balears) l’intent de fer efectiu el mateix sistema a Castella, a partir de l’averiguació de les propietats de cada persona amb la realització del conegut com a «El catastro de Ensenada» (1749), va fracasar.

La Castella triunfant i les seues elits es va resistir al rei, no permetent-li implantar les novetats beneficioses que sí va poder fer efectives a la vencuda antiga Corona d’Aragó.

A més a més cal tindre en compte una altra paradoxa: tot el segle XVIII espanyol es va desenvolupar entre dos models que volien donar forma al país. Mentre que els consellers francesos o afrancesats del monarca volien crear una noblesa dirigent preparada, amb idees valouses i qualificació tècnica, que estigera completament al servici del rei (la dita «noblesa de toga») les oligarquies castellanes, representats sobre tot per els dits «grandes de España», es van resistir als canvis, mantenint les antigues lleis i tradicions arcaices i pròpies de l’antic règim.

Estos nobles castellans volien ocupar els càrrecs en raó de l’importàncies tradicional de les seues famílies, no per demostrar més o menys fidelitat al rei.

Apel·laven estes dinasties clàssiques castellanes a l’argument de la «limpieza de sangre», a ésser cristians vells de nissages molt importants. Aquesta oligarquia tenia poca qualificació tècnica i formació i solia ser una elit més bé guerrera i arcaica.

Tot i que va semblar que en determinats moments la «noblesa de toga», amb idees franceses, guanyava terreny, concretament en el regnat de Carles III (1759-88), la monarquia borbònica espanyola no va poder apostar clarament per una de les dos elits i va quedar atrapada en les seues contradiccions; al final ni carn ni peix!

Passem a comentar ara un altre aspecte interessant: la fusió de les clases dirigents valencianes amb la noblesa de castella, que, si ve havia començat prompte, notablement al segles XV i sobre tot XVI, ara amb la creació de l’unificat «Regne d’Espanya», es va acel·lerar.

La noblesa valenciana s’havia caracteritzar, des de temps de Jaume I i per l’orientació política diferenciada que este rei-fundador havia donat al Regne, per nos ser una gran noblesa. No hi havia en aquest grup numerosos «grandes de España» i tampoc tenia la noblesa extensos latifundis, com per exemple a Andalusia.

L’aristocràcia del antic Regne de València, mitjana i menuda doncs, es va anar fusionan gràcies al matrimoni amb una certa burgesia agroexportadora que va viure un apogeu a causa de l’increment econòmic i poblacional del segle XVIII. Va néixer així una classe social nova, que va sobreviure a l’extinció paulatina de l’antic règim que es va donar al segle XIX.

Esta burgesia-conversavora o aristocràcia aburgesada és va castellanitzar i es va integrar al sistema de poder centralitzat a la corte de Madrid. He de tindre en ment també que els Decrets de Nova Planta, en deixar de banda el valencià com a llengua oficial del Regne, vam fomentar l’adopció del castellà com a llengua culta i comuna amb la resta d’Espanya.

Encara que el poble i inclús les elits, van mantindre el valencià com a llengua d’us col·loquial el colp per la nostra llengua va ser dur.

Vull acabar este post reiterant una idea de la que ja vaig parlar en una altra entrada d’este blog: Paradoxalment la Corona d’Aragó vencuda en l’esfera política va passar a ser més moderna gràcies a les lleis franceses que li va donar la monarquia. La seua tradició comercial unida amb una administració més racional i clara va donar lloc al segle XVIII a un increment poblacional i econòmic sense precedents.

Tanmateix, el poder va romandre en el centre, no en la perifèria. Madrid i la meseta castellana tenien la direcció política del Regne d’Espanya però es quedaven enrere en el camí a la modernitat. Una de les contradiccions més estructurals i interessants de la nostra història recent.

Res més per hui, espere que vos haja agradat el post. Salutacions i molta salut!

Per Antonio Adsuar

*Fonts principals: A. Furió, «Història del País Valencià», ed. 3i4, VVAA, «Historia de la provincia de Alicante», ed. Mediterráneo