EL BIENNI FULGURANT I L’IMPASSE O’DONNELL: 1854-66

Per Antonio Adsuar

Hola companys, amics i amigues tots,

Ja li veiem el cabet a un setembre incert, espere que estigueu bé. Ens endisarem hui en uns altres temps moguts, concretament analitzarem l’etapa del bienni progresista o fulgurant (1854-56) i el govern llarg del general O’Donnell (1856-63).

Si recordeu el nostre darrer post Espanya venia de gaudir d’una relativa estabilitat amb la dècada moderada (1844-54), etapa en la que els liberals moderats va governar sòlidament. Tanmateix, els liberals progresistes, l’altra gran facció de la burgesia espanyola (eren una corrent més d’esquerres que els liberals moderats), no estava contenta en quedar marginada del poder i va organizar una insurrecció a Vicálvaro.

El general O’Donnell

La coneguda com «Vicalvarada» de 1854 va triunfar i va ser recolzada per els propis liberals progresistes, els republicans i demòcrates (corrents aquestes més d’esquerra que els liberals progresistes) i també per alguns liberals moderats descontents.

Aques enèsim cop d’Estat ens mostra dues coses: en primer lloc es fa evident que els diferents grups burgesos d’Espanya NO estaven d’accord en l’intensitat de la revolució que volien fer.

Aquestes clases altes SÍ tenien clar que apostaven per una «revolució passiva» o per una «reforma sense ruptura total» de l’antic règim…d’aquí es desprén el caràcter més ve conservador del conjunt de la burgesia espanyola, sobretot si la comparem amb la burgesia francesa del 1789. Però no estàn d’accord en fins on portar aquesta «revolució passiva».

I el poble? Què va fer el poble? Què pensaven els liberals progresistes del poble, de la gent? Encara que aquestos liberals més d’esquerra feien una apel·lació retòrica constant a les classes populars en realitat NO tenien en compte al poble…un poble, l’espanyol, molt apolític, poc entrenat cívicament, que es mantenia pasiu i expectant quan hi havia un canvi de poder.

Isabel II

Per tant, la Vicalvarada va triunfar com a cop d’Estat elitista que era però la gent no hi va participar. Quin era el objectiu real d’aquestos «pronunciaments» militars? Doncs «convèncer» a la reina Isabel II de que calia cambiar de govern i donar el poder a un general nou. En aquest cas, després de la revolució de Vicálvaro del 1854, la sobirana va fer president al nostre vell amic Espartero i ministre de la guerra a O’Donnell.

Els liberals progresistes van començar a posar en joc el seu programa de sempre: Van restablir la llei electoral de 1837 que va permetre votar a 500.000 persones, un sufragi més ampli. Evidentment van guanyar les eleccions els propis liberals progresistes.

Però a aquestes eleccions de 1854 van haver dues novetats: els demòcrates van obtindre un escó per primera vegada i va aparéixer un partir nou, «L’Unió liberal», encapçalda per O’Donnell i que representava segons una fòrmula de l’època «els més moderats dels progresistes i els més progresistes dels moderats», passant a ser una espècie de «partit de centre».

Dues van ser les actuacions estrella d’aquest curt bienni progresista: En primer lloc, una nova desamortització, coneguda amb el nom de desamortització de Madoz, que va expropiar els bens comunals dels municipis per a que l’Estat els poguera vendre a una capa de burgesos liberals progresistes que encara no havien accedit a la terra.

Els camperols, cal remarcar-ho, NO van poder aconseguir terres en propietat. La burgesia va augmentar el seu poder possant en marxa una agricultura moderna, més orientada al mercat. Una segona mesura liberalitzadora d’aquest bienni progresista va ser la llei de ferrocarils de 1855, que permetia l’entrada d’un necessari capital francés i britànic. Gràcies a aquesta apertura adicional les línies de tren a Espanya van créixer bastant.

No obstant això la situació no acabava d’estabilitzar-se. Ningú respecta la constitució i el parlament no té poder, i tot açò genera una inestabilitat política crònica. No hi ha negociacions ni consensos ni pactes entre les faccions burgeses. És important comprendre que la burgesia no va saber crear un poder constituyent real, no va poder teixir un projecte comú i que contara amb el poble. Per aquest motiu els colps d’Estat són la manera de fer aparéixer un poder nou….es tracta d’obligar a la reina, únic poder sobirà reial de facto, a nomenar un president nou.

La vida política espanyola era poc cívica i els únics polítics profesionals exitosos eren els generals, en última instància gestors de la violència que tractaven d’imposar-se als altres rival en les guerres. En aquest context, O’Donnel va donar un altre cop d’Estat al 1856 acabant amb l’efímer bienni progresista. Aquest general va re-establir la Constitució de 1845, més conservadora.

La reina Isabel II va donar un gir encara més de «dretes» a la situació, fent president al més conservador general Narvàez, en detriment del propi O’Donnell. La desamortització de 1855 i les altres grans mesures dels liberals progresistes és van cancel·lar. Espanya tornava a devorar els seus fills, en el seu etern viajtge cap enrere per causa de la falta de consens.

Dos anys després, ja al 1858, va ser finalment cridat a encapçalar el govern el cap d’aquell «partit de centre» que hem nomenat abans, L’Unió Liberal, que no era un altre que el propi i omnipresent O’Donnell. El seu govern va ser inusitadament estable, durant fins 1863.

De tota manera, cap situació es podia estabilitzar al context espanyol i la reina Isabel, sempre més conservadora, va tornar a fer fora a O’Donnell, decantant-se per polític més conservadors. Este etern retorn a la dreta va servir per tornar a unir als «partits més d’esquerra». Al 1866, en l’anomenat pacte d’Ostende, liberals progresistes, republicans i demòcrates va entrellaçar l’enèsima lliga de descontents a la que es van agefir al 1867 la ja famosa Unió liberal o als càrrecs militars més crítics.

Tot aquesta amalgama de forçes va impulsar la revolució Gloriosa o Setembrina de 1868…però això, amics, ja és una altra història. Avançava Espanya amb tornades enrere o tot seguia igual sota el sol? Ja vorem, ja vorem…Bona rentrée 😉

Per Antonio Adsuar

*Fonts principals: J. L. Villacañas, «Historia del poder político en España», ed. RBA y VVAA, «Nueva historia de la España contemporánea», ed. Galaxia Gutemberg.