EL MOMENT MAISONNAVE: EL SEXENNI DEMOCRÀTIC A ALACANT (1868-73)

Per Antonio Adsuar Hola a tots amics, Dividit com em trove ara mateix amb massa ocupacions tracte tanmateix de tornar sempre aquí, a la nostra casa, al bon...

Per Antonio Adsuar

Hola a tots amics,

Dividit com em trove ara mateix amb massa ocupacions tracte tanmateix de tornar sempre aquí, a la nostra casa, al bon vell blog on tot va començar. Deixe per uns instants la premsa, la ràdio i la redacció del meu llibre-síntesis sobre història d’Alacant pero endinsar-me de nou en el meu benvolgut segle XIX.

Tornaré a centrar-me en la Terreta. Endavant! Vam deixar el relat de la història política alacantina en 1856. El bienni democràtic colapsava i tornaven a manar els liberals conservadors. De 1856 a 1868 res massa important va passar…el denominat «govern llarg d’O’donell» va donar certa estabilitat al panorama de 1858 fins 1863.

Tot i que no van ocorrer coses massa explosives sí s’anaven generant canvis discrets de base que cal resaltar. La llavor que havia deixat a Alacant el bienni progresista (1854-56) va possar en marxa diversos moviments demòcrates i republicans. És en aquestos anys discrets quan el poder del gran home polític de la segona part del segle XIX a Alacant, Don Eleuterio Maisonnave, construeix les seues bases.

1863: es funda la sección del partit demòcrata a la província d’Alacant. A les discretes reunions, que seràn en Novelda, assistiràn Maisonnave i l’il·licità Aureliano Ibarra. L’any 1864 Maisonnave fundà el «cercle d’artesans», un grup de pensament i divulgació política d’orientació reformista.

Amb el pas dels anys l’economia va anar creixent a Espanya. Una vegada més l’impuls del breu però decisiu bienni progresista era clau. Aquest va possar les bases d’un creixement económic que va durar del 1855 fins al 1866. La millora econòmica, com sempre, va incrementar la complexitat social d’un capes populars i burgeses que continuaven demanat més poder polític.

Poc a poc, com va passar a tot el segle, els anys de governs conservadors van servir per anar aglutinant a les forces opositores. A Alacant una coalició de la burguesia de negocis (Juan Leach, el propi Don Eleuterio, R.Bono) és va recolzar en las capes populars més actives, notablement amb els treballadors de la fàbrica de tabacs.

Quan el 1868 esclate la revolució gloriosa o septembrina estos agents polítics la recolzaran. Molts altres llocs avançats socialment dins la nostra Terreta també ho fan, per exemple Alcoi, on la revolta té un caire més popular que a la capital del Benacantil.

Es van formant, en la també típica reacció espanyola del XIX, juntes a cada localitat per gestionar els primers moments de la revolució. La d’Alacant, més moderada, vigilava que les altres es constituiren realment per sufragi universal.

El programa de la triomfant revolta emulava aquell del bienni progresista: modernització econòmica i política, descentralització gràcies a uns ajuntaments i diputacions amb poder real i supressió dels impostos al consum i de les quintes o lleves militars. Aquestes dos últimes qüestions eran fonamentals per als estrats més populars.

Don Eleuterio Maisonnave

Ja assentada la revolta es van convocar primer eleccions municipals a sufragi universal. Els progressistes van actuar així sabent que els ajuntaments eren els ens polítics més favorables a la revolució gloriosa (tot i que les Dipus solien ser més conservadores i pensaven sobre tot en garantir la propietat privada). Calia començar per ells per a enfortir el canvi polític.

Ja el 1869 és van organitzar eleccions a Corts Constituents. Aquestes eleccions eren més proclius a donar un resultat més favorable als partits monàrquics ja que en elles el pes de l’element rural era major.

El primer alcalde d’Alacant elegit a sufragi universal va ser, com no, el gran Maisonnave, cap del Partit Republicà . Eren temps d’eufòria popular i de gran activitat social. Especialment dins dels propis republicans els debats eren intensos. Hi havia clubs federalistes a molts barris de la ciutat del Benacantil: «el federalista» al barri del Carme o «el propagandista» a San Antón.

La corrent més moderada, la dels republicans unitaris, era manada per Castelar a nivell espanyol i per Maisonnave i Emigdio Santamaría a la província d’Alacant. Eren aquestos partidaris d’establir pactes amb els monàrquics i liberals convervadors i progresistes, com els líders alacantins F.Carratalá i Tomàs España.

Per la seua banda els republicans més federals eren forts a Alcoi i a les localitats més obreres de la província. Els líders d’aquesta facció eren R. Lagier d’Elx, José Marcili i Froilàn Carvajal. Més partidaris d’una descentralització major d’accord amb el pacte federal de Tortosa del 1869, eren de caire més obrerista les seues idees, més lligades als primers pensaments de Pi i Margall.

Aquestes contradiccions polítiques del complex i triomfant partit republicà es van vore possades a prova amb l’insurreció republicana d’Octubre de 1869. Les capes més radicals del partit volien una profundització més ràpida de les mesures populars i descentralitzadores per part del govern de Madrid.

A Maisonnave li van oferir encapçalar la revolta però va dir no. Molts indrets de la província sí la van recolzar. La repressió del exèrcit va ser dura i a Ibi es va afusellar al líder republicà federal Froilàn Carvajal. Maisonnave, en desacord amb aquesta forma de resoldre el conflicte, va dimitir tot i que tornaria promte al càrrec de cap del partit a la Terreta.

No obstant això la conjuntura espanyola i europea no es calmava. La comuna de París del 1870 va tonar a tensar les relacions entre les bandes del partit. S’apropaven els anys encara més complexos de la Iª República Espanyola, que arribaria com vorem el 1873.

Un apunt econòmic i social per a acabar este posts amics lectors, que ja m’estic passant de extens! Mentre que la ciutat d’Alacant, comercial, recolzaba el lliurecanvisme, Alcoi i les ciutats obreres i industrials defensaven el proteccionisme.

A l’urbs del Benacantil no hi havia quasi obrers i el poble és caracterizaba més per un sustrat de comerciants, funcionaris i profesionals liberals…estos eres més moderats en termes polítics determinan així la posició d’una ciutat que sempre va optar per Maisonnave que, se m’havia passat dir-ho, va guanyar totes les eleccions a la ciutat des de 1868 fins 1874.

Per altra banda ciutats com Alcoi vivien més marcades pel seu tarannà obrer i això les possava del costat de revoltes més radicals, més properes a la lliutat de classes i d’una democràcia més popular. Tot plegat una etapa molt interessant!

Espere que vos haja agradat este «Moment Maisonnave», A reveure companys!

Per Antonio Adsuar

 

*Fonts principals: R.Zurita, «Revolución y burguesía: Alicante (1854-56)», ed.Patronato del Quinto centenario, 1990, VVAA, «Historia de la provincia de Alicante», Ed. Diario información; VVAA, «Historia de la provincia de Alicante», ed. Mediterráneo; VVAA, «Historia de la ciudad de Alicante», ed. Ayuntamiento de Alicante, R.Gutiérrez, «Republicanos y liberales», ed. J.Gil-Albert

In this article

Join the Conversation

1 comment

  1. apa Responder

    Estem arribant a on anàvem.
    En ser que tanques els blogs fins a 1923 (M. Primo), es vorà immediatament el que som ara.
    Som fills dels teus blogs.