ESPANYA 1833-44: UNA REVOLUCIÓ A MITGES

Per Antonio Adsuar

Amigues i amics hui continuarem avançat en el nostre recorregut per la història de Espanya del segle XIX. Ja vam explicar que els espanyols van vèncer els francesos en la guerra de l’Indepedència (1808-14) i analitzarem la Constitució de Càdis del 1812.

Reprenem ara la narració en 1833, l’any de la mort de Ferràn VII, el desitjat. Aquest monarca havia fet tornar Espanya a l’absolutisme. Després del seua mort va esclatar una guerra civil, coneguda com la primera guerra carlista (1833-39).

Isabel II de xiqueta

El carlisme era un moviment capitanejat per l’esglèsia, que defenia que el rei legítim era en Carlos María Isidro, germà de Ferran VII. L’altre bàndol, que es va fer amb el control de l’Estat des del primer moment, era el liberal o isabelí, i defenia com a reina a Isabell II, filla de Ferràn VII, en aquells moments menor d’edat, i a la seua mare, la Regent Maria Cristina.

Les forçes més retrògades, liderades per l’esglèsia defensaven, l’antic règim. L’esglèsia volia seguir sent part de l’Estat i destruir el liberalisme. Les zones on va ser més fort el carlisme van ser: País Vasc, Catalunya, Navarra i la zona valenciana de Morella i el Maestrat. Cal assenyalar que en aquestes zones el carlisme era potent perque aquest moviment també defensava la vigència dels antics furs pròpis d’estes terres, mentre que el liberalisme era centralista i volia anul·lar els furs.

Aquesta Iª Guerra Carlista la van guanyar els centralistes-liberals-isabelins l’any 1839-1840, resultat vencedor el general Espartero, destacada figura política també com veurem.

És important tindre en compte així mateix un altre factor: les elits burgueses que defensaven el liberalisme a Espanya estaven dividides en dos tendències. Els liberals conservadors per una banda i els liberals progresistes per l’altra.

Primera guerra carlista

Com ara veurem, a Espanya no es va donar una revolució liberal burgesa tan potent com a França. El poble es va mantindre pasiu i no va obtindre terres del procés de canvi polític i les capes altes burgeses van pactar amb els sector més «moderns» de l’antic règim. Passem a explicar-ho.

La regent Maria Cristina va aprovar al 1834 l’Estatut Reial, una «carta otorgada» (una espècie de constitució a mitjes on el monarca manté gran part del control de l’Estat) molt moderada i conservadora. On sí va avançar un poc més ràpit del liberalisme que pretenia liquidar l’Antic Règim va ser en el plànol econòmic.

Al 1836-37 el ministre liberal progresista Juan Álvarez Mendizabal van llançar el seu projecte de «Desamortització» que consitia en l’incautació de gran part de les terres de l’Esglèsia, màxima rival de l’Estat liberal en aquells moments com ja hem vist.

La Desamortització de Mendizabal va tindre dos ventajes clares per als liberals: venent terres que no eren originàriament de l’Estat aconseguien uns beneficis que ajudaven a pagar la guerra carlista. Per altra part, gràcies a la venda dels terrenys creaven una nova capa burgesa de propietaris rurals (recordem que era la possessió de la terra allò que donava prestigi en esta època). Aquesta burgesia, que s’havia enriquit prèviament amb els negocis i el comerç, es fusionava ara amb la noblesa més «moderna» i favorable al liberalisme…aquestes elits nobles ja no tenien tants de diners però aportaven també prestigi social.

La posesió de les terres per part del burgesos també va fer que aquestos, que tenien una mentalitat més mercantil, feren treballar la terra de forma més intensiva en invertir-hi més capital. Això va generar un increment de la producció agrícola molt important.

I, què pasava amb el poble, amb la gran majoria de la societat que estava composada per camperols pobres? La gent va ser la gran oblidada de la «revolució burgesa a mitjes espanyola» en no poder accedir a la posesió de la terra. A França, on es va donar una revolució burgesa més plena basada amb l’aliança del poble amb la burgesia, la gent sí va aconseguir terres.

Tornem un moment al terreny polític. Si els liberals progresistes havien dominat la política i controlat l’Estat als anys 1836-37 (aprovant una constitució, la de 1837, progresista però més moderada que la del 1812) a les eleccions per sufragi censatari (soles podia votar un número molt menut de població, aquella que tinguera més renda) de 1837 van guanyar els liberals moderats.

Es va possar de manifest que entre les dues faccions liberals burgeses no hi havia consens perque el liberals moderats van paralitzar la Desamortització de Mendizabal i van intentar aprovar una nova llei d’ajuntaments, la de 1840, que restringia molt l’independència dels consitoris locals, que eren la base del poder dels liberals progresistes.

Aquestos, en no acceptar la llei d’ajuntaments, van realitzar una revolució encapçalada per el general Espartero, que va passar a ser el nou regent, exiliant-se la mare de la futura Isabel II, María Cristina. Es soposava que en Espartero havia agafat el poder per governar d’una forma més afí als liberals progresistes, que eren el grup que l’havia recolzat.

Tanmateix, el general va governar de manera autoritària i egoista. Va tancar les Corts i es va allunyar del poble. També va aprovar un arancel lliurecanvista que va perjudicar els industrials catalans. A Barcelona va haver una revolta i Espartero va manar bombardejar la ciutat!

Aquest conflictiva etapa de la regència d’Espartero va acabar al 1843 amb un altre cop d’Estat, el protagonitzat per els generals Narváez i O’Donell, caps del liberals moderats. Isabel II va ser declarada major d’edat encara que només tenia 13 anys i per tant no va caldre nomenar nou Regent.

Per acabar resumint breument algunes de les idees clau que juguen al darrere dels esdeveniments hui narrats:

1.La revolució burgesa a Espanya va ser «a mitjes» o «moderada», en definitiva un pacte d’elits que deixava fora el poble, que va ser pasiu

2.El constant context de guerres i la falta de consens total i real entre los dues faccions burgeses que van controlar l’Estat generava una dinàmica de cops d’Estat continus. El poder era inestable, el generals eren els portagonistes de la política i res era vertaderament estable

Això és tot per hui companys! Que tingeu bona mar!

Per Antonio Adsuar

*Fonts principals: J. L. Villacañas, «Historia del poder político en España», ed. RBA y VVAA, «Nueva historia de la España contemporánea», ed. Galaxia Gutemberg.