EVOLUCIÓ DE LA GENERALITAT AL SEGLE XVI: QUI ÉS EL REGNE?

Per Antonio Adsuar

Bon dia amics,

La nostra entrada de hui es tornarà a centrar l’interessant entramat institucional del Regne de València i la seua evolució als segles XVI i XVII. Vos recorde que en aquesta mateixa bitàcora digital hem analitzat ja el naixement de la Generalitat i l’erosió del foralisme que va provocar la progressió dels segles.

En l’entrada inmediatament anterior a esta i en els dos posts que vos he enllaçat en roig a la línea de dalt teniu tots els antecedents per si voleu recordar-los. En què ens centrarem hui?

Vull dedicar esta entrada a explicar la manera en que la Generalitat va funcionar sobre tot al segle XVI però també al XVII i com, en una complexa dialèctica amb la figura del rei i la pròpia administració reial, a aquestes centúries va quedar configurat el mapa del poder a les nostres terres. Endavant!

Recordem que la Diputació del General o Generalitat va ser creada en un context bèlic (la famosa guerra dels 2 Peres) al 1362-63 i va estar operativa durant més de 300 anys, éssent desmantellada amb els Decrets de Nova Planta del 1707.

Tinguem en compte una cosa ben important: la Generalitat era un institució del Regne i custodiava un patrimoni propi dels ciutadans, que no s’havia de confondre amb el patromini reial. Aquesta distinció ens mostra clarament la modernitat i el poder de les nostres institucions i la nostra existència com a «Regnum», com a cos polític indepedent del rei, que pactava amb ell com a subjete polític. Tot això era desconegut en Castella i mostra la gran modernitat del règim foral valencià i, en general, la major articulació política de les institucions de la Corona d’Aragó.

Tanmateix, a partir del segle XV, en un context en que els reis cada vegada guanyen més poder, la Generalitat evolucionarà. El temps de govern d’Alfons Vè, el Magnànim, va ser molt important per la ciutat de València ja que la cort, representada per la reina Maria ja que el rei marxa a Itàlia el 1432 i no tornarà, s’estableix plenament a la ciutat.

Les elits de la ciutat estaràn, per tant, molt presents a la cort i a les institucions pròpies lògicament. Amb l’arribada del Reis Catòlics, que es van casar l’any 1469, el poder de la Corona augmenta i el Regne de València queda comprés, incardinat, dins d’un entramat hispànic més gran.

El 1487 Ferran el catòlic designa directament els càrrec de la Generalitat. Era evident que l’hegemonia del rei era gran i això havia de repercutir en els equilibris de poder. No obstant això els representants valencians va poder negociar i les converses van donar els seus fruits, arribant-se a l’important pacte de 1510.

Què deia aquest accord? A partir d’ara el rei solamnet podrà habilitar als membres de la Generalitat, no els elegirà. Els oficials reials no podràn formar part de les institucions valencianes. Per tant la Generalitat s’assegura una certa independència però el rei aconseguix a canvi una cessió important: podrà demanar diners al Regne sense convocar Corts.

Això és molt important per que cal recordar que les Corts eren molt importants per al Regne ja que asseguraven, fins a este moment, que el rei no podia demanar diners sense escoltar primer al Regne. Així amb el pacte de 1510 la veu de les Corts s’afeblix, passa a ser menys important.

A més a més, amb l’accord de 1510, els nous membres de la Generalitat seràn nomenats per aquells que ixen de l’institució. Ens trobem per tant a un règim oligàrquic, tancat. La cimera del 1510 i els seus resultats han de ser interpretats com una concòrdia entre el rei i unes elits reduïdes, que erosionen la representació verdadera del regne.

Cal esmentar aquí també un nou actor que entra en el joc. Al segle XVI es van consolidant amb el temps una nova institució, coneguda com a «Junta d’Estaments». La formen els membres dels 3 braços (reial o ciutadà, eclesiàstic i nobiliari) residents en la ciutat de València. Una vegada més veiem com es privilègia a la capital deixant sense representar molts altres territoris del Regne. Son els síndics locals de València els que representen l’estament reial a aquesta nova Junta.

L’aparició de la Junta d’Estaments fa que aquest entre en disputa amb la Generalitat a l’hora de representar al Regne. D’alguna manera es pensava que la Junta podia fer una funció més política i la Generalitat quedar com una mena d’estructura administrativa que s’encarregava de recaptar impostos. Però no va ser així ja que en diverses ocasiones la Junta va recaptar directament diners per la defensa del Regne, per exemple.

Passem ja a la part de conclusions del posts. Ens trovem davant d’un problema política bàsic: tenim moltes institucions que volen representar al Regne: Corts, Generalitat i Junta d’Estaments. També les ciutats volem jugar un rol i fan demandes directes al Consell d’Aragó de la monarquia o al propi Virrei, alter ego del sobirà i cap de l’administració reial al Regne de València.

En realitat tot allò que he descrit té una conseqüència clara: no hi ha veritable negociació colectiva Rei-Regne. La divisió del Regne fa que el rei s’en aprofite i faça un pacte «ad hoc» en cada moment amb l’institució que més l’interese, sense respectar la llei realment.

Tot això va portar un resultat evident: les institucions valencianes, massa inclinades a pactar amb el rei mitjançan elits concretes que miraven per els seus interessos, no van saber configurar un poder polític propi. El Regne d’Aragó sí va poder plantar cara al rei de manera més clara amb l’affaire d’Antonio Pérez, o al menys, ho va intentar.

La Generalitat de Catalunya es va oposar, demostrant també la seua força política pròpia, a l’Unió d’armes del Conde Duc d’Olivares perque no volia contribuir al sosteniment de l’imperi  europeu dels Austries, provocant la guerra de 1640. El Regne de València tanmateix va col·laborar amb l’empresa imperial sense massar resistència, mostrant un grau d’acceptació major de la voluntad reial.

En realitat, no hem de ser tant crítics; era normal que un Regne que constitutivament li devia a la figura del rei (en aquest cas Jaume I) la seua mera existència i, sobre tot, que havia vist com de la mà del monarca s’alçava amb l’hegemonia meditarrània al segle XV, fonamentalment centrada en la ciutat de València, era normal, diem, que accedira als desitjos del monarca.

Que aquesta esmena retrospectiva no es faça, però, deixar de veure i valorar la gran modernitat d’una administració pròpia que era una destacada i positiva particularitat a l’Europa del moment. En el següent post vos parlaré més detalladament de la composició i el funcionament de la Generalitat Valencia.

Espere que aquesta entrada vos trove bé, confinats però contents. Bones lectures i estem en contacte! 🙂

Per Antonio Adsuar

*Fonts principals: A. Furió, «Història del País Valencià», ed 3i4 i J.M Castillo de Carpio, «La Generalitat Valenciana durante el siglo XVI», ed. Universitat de València.