LA 1a REPÚBLICA ESPANYOLA(1873-74): SOMNI D’UNA NIT D’ESTIU?

Per Antonio Adsuar

Salutacions i Setembre a tots,

En l’entrada de hui anem a estudiar una etapa de l’història d’Espanya que sol ser depatxada en un moment, com una bogeria d’estiu sense més interés. En referisc a la Iª República espanyola (1873-74). A diferència de molts analistes, jo considere que és un període molt important, encara que siga breu. Poc a poc intentaré explicar el per què de la meua opinió.

Farem primer un relat de fets, on aquesta efímera República semblarà un seguit de fets caòtics i amb poc sentit. Després tractaré de posar damunt la taula idees més de fons on s’expose el sentit dels esdeveniments que expliquen  el fracàs de la República, el seu significat últim i les seues conseqüències a llarg plaç. Anem!

Després de l’abdicació d’Amadeu I com a Rei el 1873 es va produir una gran buit de poder. Ningú sabia què fer! Pi i Margall, un dels millors caps pensants de l’època, va propossar l’instauració d’un República. Encara que molt pocs estaven convencuts de l’idoneitat de la maniobra, en una clara fugida endavant, 258 diputats van votar «sí» i sols 32 en contra.

Així va arribar Espanya una República instaurada des de dalt, amb una decissió d’elits. Al nostre país tot allò modern arribaba de sobte, massa ràpid. No hi havia un consens real sobre quin tipus de República s’havia proclamat. Era unitaria, havia de ser federal? L’indeterminació de les capes governants va rebre com a resposta una reacció popular; el poble va tornar a generar nombroses juntes o grups de poder local o regional. La gent va ocupar una sèrie d’ajuntaments i a Andalucia els camperols van confiscar terres.

A algunes zones fins i tot es va proclamar la República federal! En un intent d’ordenar el procés des de dalt es va tractar de fer una nova constitució(la vigen era la de 1869), tot i que finalment no es va arribar a aprovar. La nació diversa, impacient, es va sublevar a diversos llocs. Cartagena va proclarmar el seu cantó independent al juliol de 1873 i altres ciutats com Sevilla i Càdis va fer el mateix.

L’Estat, que ja estava implicat a la tercera guerra carlina (1872-76) i a la guerra contra els independentistes cubans (1868-78), va haver de fer front ara a un tercer focus d’inestabilitat. Les manifestacions cantonals eren la conseqüència de dos aspiracions no satisfetes: la de les mases obreres que demanaven una major i real democratització i la de les potents regions que no tenien veu en un Estat massa centralitzat.

El descontrol i el desconcert governatiu va ser gran i tot va succedir molt ràpid. Pi i Margall, que havia sigut elegit primer president de la jove República, es va negar a reprimir l’insurrecció per les armes i va dimitir. El nou president, Salmeron, sí va nomenar per a dirigir la repressió als generals Pavia i Martínez Campos. Però tampoc tenia Salmeron recolzaments parlamentàris sólids i va ser substituit per Castelar, republicà més clarament conservador, que defensava la República unitària i estava contra el federalisme.

Castelar governà per decret i tancà les corts. Tanmateix quan les va reobrir, en una ajustada votació, les pròpies corts el van fer dimitir. Com veiem no hi havia cap projecte ni consens en les clases governats que dirigien la República!

El dia següent de la defenestració de Castelar, el general Pavia va entrar a cavall a les corts i les va disoldre…el poble no es va manifestar, va ser pasiu i ningú va defensar la Iª República; el general Serrano va dirigir dictatorialment el país fins que un cop d’Estat protagonitzar per el també general Martínez Campos va portar el 29/12/1874 la Restauració dels Borbons en la figura de Alfons XII.

Fins aquí ens hem centrat en el relat breu del fets. Afegim tot seguit algunes idees per entendre millor l’importància del fracàs d’aquesta efímera República. Tractaré d’explicar-ho sintéticament contestant auto-preguntes:

1.Què va significar el fracàs de la Iª República en termes de model territorial de l’Estat?

La Iª República podria haver sigut exitosa ordenant les relacions de poder centre/perifèria. Recordem que tot el segle XIX va insistir en un error que venia de la Constitució de Càdis: es va intentar impossar un model centralista-francés a una realitat constitutivament plural com era l’Espanyola. Per aquest motiu es fa més evident que va ser Catalunya qui va llançar la proposta federal per a Espanya

El fracàs de la República va significar, per tant, la derrota d’un poder territorial més repartit i equilibrat

2.I en termes democràtics i socials?

L’èxit de la República havera premés la participació democràtica (recordem que la Constitució de 1869 determinava un tipus de sufragi universal)d’una gran quantitat de classes mitjanes i obreres. La Restauració i els règim subsegüents no van permetre una veritable expressió del vot popular, fins al 1931 amb la IIª República!

3.Quines conseqüències va tindre 1+2?

a)La falta de resposta des del govern central a la molt rellevant diversitat territorial del conjunt del país va derivar en l’aparició de corrents nacionalistes fortes, sobre tot a Catalunya i País Basc. La Iª República podria haver generat un model federal on aquesta vitalitat social diversa s’havera expressat de forma diferent

b)El fracàs en l’expressió de les forçes i demandes populars que haguera permés la Iª República ve deixar fora del sistema tant a les classes mitjanes productives com als obrers. Les primeres recolzaràn als partits republicans o demòcrates i els segons acudiràn a l’anarquisme

A més a més, el federalisme, en asociar-se al caos de la Iª República, va quedar desprestigiat i els republicans més exitosos van ser els unitaris, no els federalistes. La segona generació de republicans (A.Lerroux, V.Blasco Ibáñez)no recolzaràn el federalisme.

Anem tancant el post amb les últimes consideracions claus: Quan va desaparéixer el rei, veritable motor polític del segle XIX espanyol, ni les elits i el poble va ser capaços de fundar un poder real i consensuat que conduira el «proyecte-Iª República» a bon port.

Els polítics no tenien encara un model de referència teòric desenvolupat («Les nacionalitats», del mateix Pi i Margall, va aparéixer en 1877 i va ser de facto més llegit i aprofitat per el nacionalisme català que per els neo-republicans) i, en el desordre, van haver de fer ús de l’exèrcit, que, una vegada al poder, va impossar la seua visió conservadora de les coses.

El poble va mostrar certa vitalitat en expressar-se pluralment i va asociar llibertats democràtiques amb la manifestació d’identitats més bé locals i regionals, que eren aquelles que vivia més de prop.

Tot plegat una oportunitat perduda en la meua opinió! Tanmateix, retenim aquestes idees de la Iª República perque d’alguna manera, reviscolaràn com la base d’una nova articulació territorial i una democràcia més real en tot el segle XX.

Per Antonio Adsuar

*Fonts principals: J. L. Villacañas, «Historia del poder político en España», ed. RBA, J.L. Villacañas «La idea federal en España» i VVAA, «Nueva historia de la España contemporánea», ed. Galaxia Gutemberg.