Per Antonio Adsuar
Com aneu amics?!,
Esta vesprada vull continuar comentant un tema cabdal i prou polèmic, el compromís de Casp que, en 1412, va tindre com a resultat el canvi de dinastia a la Corona d’Aragó. Passavem de la Casa de Barcelona a la Casa de Trastàmara.
Ja vam comentar com la causa profunda que va fer possible aquesta avinentesa va ser l’implicació catalana als afers castellans, que si bé durant segles va ser profitosa per al Principat, a començaments del segle XV va portar un resultat negatiu per a Catalunya, que perdrà la direcció de la Corona, desplaçant-se el poder martítim al regne de València. Què va passar concretament? Anem a vore-ho.
En morir Martí l’humà sense fills calia buscar un nou rei. Els postulants van ser Jaume D’Urgell i el tratàmara Ferràn d’Antequera. Finalment, i no sense discusions, es va decidir que foren una sèrie de compromisaris, 3 per cada regne (9 en total) els que votaren i elegiren entre els dos pretendents.
El resultat va ser el següent: Catalunya, 2 vots per Urgell i 1 vot per Antequera-trastàmara, Regne d’Aragó, 3 vots per Antequera-trastàmara i Regne de València, 2 vots per Antequera-trastàmara i 1 abstenció. L’ elegit, per tant, va ser Ferràn el trastàmara per 6 vots a 2. El paper del papa, Benedicte XIII, i del Valencià Sant Vicent Ferrer, va ser determinant.
Quines conseqüències va tindre este decisiu resultat? comentem-ho:
1.Per a la Corona d’Aragó en general: els territoris d’aquestos regnes vàren entrar en la dinàmica de desordre pròpia de Castella. Si bé el Regne de València i el Regne d’Aragó sempre havien estat dividits ja tradicionalment en bàndols, la cohesió i direcció d’una Catalunya més compacta havia servit per a dotar d’una certa consistència la Corona aragonesa. Ara estes terres quedaven inserides ara plenament en les dinàmiques polítiques hispàniques, marcades per la desunió, la guerra contínua i la falta de mediacions institucionals
El papa Benedicte XIII
2.Catalunya, tot i que havia apostat més clarament per el candidat Jaume D’Urgell, estava realment dividida i va, en perdre el paper directiu i el lideratge de la Corona, caure en una guerra civil (1461-71). La força que primava i organitzava els regnes plurals pasava a ser la monarquia, que es va tornar menys dialogant, manant més clarament sense pactar amb les corts de cada regne
El colapse del proto-republicanisme, de la major modernitat política del regnes de la Corona catalano-aragonesa va ser manifest. Les ciutats, que representaven el món de l’economia i el comerç, i les corts del diversos regnes, no van poder fer-se càrrec de l’elecció de Casp. La decisió es va prendre en un àmbit menys domèstic, en un àmbit internaccional, on el Papa i els jocs dinàstics de les famílies més poderses podien impossar les seues preferències sense contar amb el parer dels seus súbdits!
Una llàstima, la Corona d’Aragó no va poder evolucionar cap a formes més parlamentaristes, com sí va fer, per exemple, Anglaterra
3.El regne d’Aragó, que havia votat en bloc a Ferràn trastàmara, es venjava en certa forma d’una hegemonia catalana a la Corona, que havia començat ja el remot dia de l’unió federal, el 1137. Ara tindria el rei a favor. El regne de València també va apostar fort per Ferràn i va rebre una recompensa evident: seria la potència marítima dominant de la Corona. L’auge de la ciutat de València, amb el seu gran segle XV, i també del nostre Alacant com a important port del Regne, té les seues arrels profundes al compromís de Casp; la terreta per tant en va eixir beneficiada
El valencià Sant Vicent Ferrer
Per finalitzar este sintètic post, que vol resumir una qüestió complexa i controvertida, vull fer uns aclariments finals:
a)L’increment de poder monàrquic no va començar en els trastàmara sinó amb Pere IV, de la casa de Barcelona. Pere, com a rei que era, volia introduir en la seua Corona formes polítiques que recolzaren l’hegemonia del rei (no és casual que este mimetisme amb Castella començara amb la guerra dels 2 Peres). Ara, amb l’arribada del la castellana dinastia trastàmara, era lògic que aquest forma de governar es consolidara
b)L’arribada dels trastàmara a Aragó no a va significar, tanmateix, el domini castellà de la Corona federal. Nos es van fusionar regnes ni pobles, va continuar havent guerres entre Castella i Aragó i, encara que la nova dinastia tenia importants interessos en Castella, es va dedicar sobretot a la política imperialista mediterrània, clàssica a la Corona d’Aragó des de feia segles
Què vos pareix tot plegat? Ja tenim les bases del segle XV, un segle de canvis, bo en general per a Alacant; Seguim amics!
Per Antonio Adsuar
*Fonts principals: J.L. Villacañas “La monarquía hispánica”, ed. Espasa, J.L. Villacañas «Historia del poder político en España», ed. RBA.
apa
Com sempre, l’important del post és el seu resultat aclaridor.
No coneixia jo cap text que enfocara la llum directament a l’alacantinisme com es fa al blog, i per això als alacantins, sense analitzar el nostre desordre històric, se’ns quedava cara de gilipolla.
Ja no tindrem més avant eixa cara.