LA DERROTA PARADOXAL DE LES ESPANYES: ELS SEGLES XVII I XVIII AL REGNE DE VALÈNCIA

Per Antonio Adsuar

Salutacions amics lectors,

Hui volia parlar-vos molt resumidament dels esdeveniments més importants que van tindre lloc al Regne de València als segles XVII i XVIII. Serà un repàs a bastanta velocitat així que poseu-vos el cinturó!

El segle XVII va començar en el territori valencià amb una catàstrofe sagnant i monumental: l’expulsió dels moriscos en 1609. Vos recorde que ja l’analitzarem més detalladament a un post. La davallada demogràfica va ser molt gran, perdent el regne al voltant d’una tercera part de la població.

Tot aquest panorama va donar com a resultat una gran crisi al anys 1600-1650; va haver un retrocés en totes les esferes: econòmica, demogràfica, comercial…

A més a més el 1625 la monarquia hispànica demanava al Regne un esforç monetari important per tal de financiar les guerres europees en que estava implicada. Cal recordar que les despeses de las batalles havien estat pagades fins aquí en exclusiva per el regne de Castella.

A diferència de Catalunya, que va entrar en guerra amb la monarquia per aquesta cuestió al 1640, el nostre Regne va accedir a pagar en unes Corts que es van celebrar en 1626. Tota la història dels valencians havia estat marcada per la gran coalició amb la Corona, sobre tot des del segle XV amb l’arribada dels Trastàmara. Això va donar com a resultat unes elits pròpies poc combatives que sabien que era del seu interés complir amb els desitjos del monarca. El poder dels furs ja no era quasi operatiu, el pactisme monarquia-regne havia passat a un segón pla.

Cal mencionar ara lleugerament un esdeveniment molt important a la zona de la marina: el 1693 és va produir a aquesta comarca la segona Germanía. Els llauradors pobres d’aquestes contrades nostres es van aliar amb els camperols rics per qüestionar el règim senyorial, que molts investigadors diuen que es va endurir arran de l’expulsió morisca abans esmentada. Finalment van vencer els senyors i tot va quedar igual.

Passem ara a comentar una part molt important de la nostra història: la pèrdua definitiva dels furs com a conseqüència de l’aprovació dels «Decrets de nova planta» de 1707. Del 1701 al 1713 tota la monarquia hispànica es va veure implicada en la guerra coneguda com de «Successió espanyola», que va tindre també una dimensió internacional. El rei Carles II, de la dinastia dels Aústries, havia mort sense fills i dos bàndols van lliutar per el tron.

Un pretendent francés, Felip d’Anjou, defensava un model territorial centralista i l’altre, l’arxiduc Carles d’Aústria, volia mantindre el model de monarquia mixta i plural, amb un rei que reunira molts regnes. L’eventual victòria de Felip, que es va coronar com a Felip V, va portar un canvi de dinastia. Els borbons, familia noble francesa, van consolidar una nissaga que fins ara dura.

Però tornem al punt que a nosaltres ens interessa més: Què va passar amb els nostres furs a causa d’aquesta victòria borbònica? Com ja hem dit els borbons tenien una visió centralista del poder territorial. Per aquest motiu tot el nostre edifici institucional foral va ser enderrocat.

La voluntad del reis francesos era fer un canvi radical en la manera com es governaba el país. El conjunt de territoris que era conegut com a monarquia hispànica va passar a ser anomenat «Regne d’Espanya». La nova administració de caire més militarista, encara que en teoria es basava en un model castellà, en realitat era una còpia del sistema francés.

Felip V volia crear una administració més moderna i eficaç, que deixara enrere les formes medievals. A la Corona d’Aragó, per les cirscunstàncies comentades, va poder implantar estes noves maneres de fer.

Va defensar algú els furs, que havien des de la conquesta de 1238 sigut el tret diferencial que donava personalitat al regne? En realitat la resposta és mes be negativa. El deteriorament de l’entramat legislatiu i institucional valencià que va començar a ser clar al segle XVI, va donar com a resultat una elit que estava molt unida a la Corona i que va acceptar unes lleis de nova planta, que a més a més, com veurem al post següent, van ser en part beneficioses per al regne gràcies a la seua racionalitat moderna.

El poble, tot i que sí tenia estima per els furs propis, no els va defensar a ultrança, conscient de la seua dèbil capacitat operativa per sustentar un autogovern que havia deixat de ser efectiu feia segles.

De tota manera, com ja he dit abans, no tot va ser negatiu. Les noves disposicions va ajudar a gestionar millor els antics territoris de la Corona d’Aragó, que van gaudir d’un legislació més actualitzada i efectiva.  Per altra part és interessant afegir que just quan una visió de la monarquia amb centre a Castella aconseguia unificar més el país, la terra castellana va començar a decaure, esgotada per el sosteniment de les batalles a Europa.

Es va donar a partir d’aquí una contradicció estructural que duraria molts segles: el poder polític estava situat al centre peninsular, mentre que era la perifèria, l’Espanya costanera, la que creixia en termes poblacionals i econòmics. Una paradoxa adicional que seria difícil de resoldre i que faria que, els següents segles, les Espanyes vencudes del segle XVIII (com va dir el gran Ernest Lluch) no trovaren del tot el seu lloc a un Regne soldat des del centre geogràfic de la península.

Ho deixem aquí amics! A reveure…!

Per Antonio Adsuar

*Fonts principals: A. Furió, «Història del País Valencià», ed 3i4 i J.M Castillo de Carpio, «La Generalitat Valenciana durante el siglo XVI», ed. Universitat de València,¡ i J.L. Villacañas, «Historia del poder político español», Ed. RBA