LA RESTAURACIÓ (2): ESPANYA OFICIAL VS MODERNITAT

Per Antonio Adsuar

Salutacions lectors,

Tot bé i bona mar per aquí, tardor tardor. En el nostre post d’aquesta setmana complementarem l’article anterior sobre l’època de la Restauració. Encara que tornaré a comentar les idees clau, vos recomane llegir el primer article conjuntament amb este segón.

Si al primer text explicaven les característiques clau de la Restauració la nostra tasca hui és comentar com funcionava el sistema i per què va entrar en crisi a finals de segle XIX. Endavant…!

La mort d’Alfonso XII

La bases de l’esquema de la Restauració és l’accord d’elits. Si tot el segle XIX fins la Restauració els canvis de poder havien tingut lloc mitjançant violents cops d’Estat dirigits i planificats per els diferents oligarquies de poder, ara les classes més conspicues pactarien repartir-se el poder i alternar-se al control de l’Estat de forma pacífica.

El Rei era l’autèntic motor de tot el sistema; en el fons ell detentava la sobirania en última instància ja que decidia quan es generava una crisi de govern i l’altre partit del torn entrava a governar. Una vegada el monarca havia pres aquesta decisió tota la maquinària de l’Estat organitzava unes eleccions fraudulentes que refrendaren a posteriori la determinació reial.

El rei, que en el pensament de Cánovas era l’element clau que permitia l’unitat i l’existència d’Espanya, era el veritable detentador de la sobirania que no era en cap cas popular o nacional en realitat. Apartar el poble del poder, marginar-lo, no era un accident, era un veritable objectiu essencial de la Restauració.

En anul·lar el poble es protegia Espanya i les seues elits d’un gran enemic: la Modernitat. L’Espanya del centre de la península Ibèrica, amb Madrid com gran exponent, creava així un dispositiu de poder retardatari tan eficaç que va durar de 1875 fins a 1923!

Tot un èxit si més no…però, com tot sabem, el temps i la vida no es poden detindre!. Sols cal donar-li temps al temps per a que el canvi inevitable porte a una crisi del sistema. La nació plural, les altres Espanyes, en evolució econòmica i social, va acabar colapsant fins i tot un artilugi tan sòlid com el d’Antonio Cánovas.

Tot i que la mort de Alfons XII al 1885 (amb tan sols 27 anys) va ser superada amb els denominat «Pacte del Pardo» que va reforçar la complicitat de les dues faccions polítiques del torn, liberals conservadors (amb Cánovas al capdavant) i liberals progresistes (amb el seu líder Sagasta) la fi de segle s’anava aporpant i amb ella els problemes.

En realitat, ben mirat, la Restauració no va ser tan gris ni inmobilista. Hi va haver creiximent econòmic durant aquest període i el règim també evolucionava com demostra l’implantació el 1890 del sufragi universal masculí per part d’un president més progresista com Sagasta.

No obstant això, hi havia molta Espanya viva que quedava fora de l’Espanya oficial, de l’Espanya «comme il faut». Les clases populars, obrers, camperols, no tenien cap paper a jugar. Les primeres propostes polítiques nacionalistes, la basca i la catalana, no tenien posibilitat d’influència en l’Estat i també els punts més moderns i industrials de les terres valencianes i andaluses quedaven sense veu.

Molt importants i tampoc integrats al esquema de la Restauració van ser els diversos partits demòcrates i republicans com el Partit Radical de Lerroux a Barcelona, el Blasquisme valencià i el republicanisme possibilista tan present al nostre Alacant amb la gran figura d’Eleuterio Maissonave.

Práxedes Mateo Sagasta

Recordem que el veritable moment interessant on va haver un intent d’acollir i donar veu política tant al poble com a les Espanyes diverses havia estat el sexenni democràtic (1868-74), que va acabar a un rotund fracàs.

Aquesta derrota va conduir als obreres a l’anarquisme, a la cerca de la revolució radical. Els grups polítics identitaris perifèrics va acabar generant nacionalismes propis amb partits polítics como el PNB basc i la Lliga a Catalunya.

Totes aquestes realitats socials tangibles anaven creixent al marge del «tinglado» Resturador amb els seus cacics prepotents. A finals de segle va arribar un primer punt d’inflexió i va esclatar la crisi de 1898 que va fer molt de mal al sistema Canovista. Com no, va tindre orígen de nou a «les altres Espanyes», aquelles de les que el sistema vivia però maltractava, en aquest cas a les espanyes americanes.

Tot va passar a Cuba. L’illa era la principal colònia del poc que quedava de l’imperi espanyol i era important econòmicament al ser un mercat cautiu que compraba obligatòriament productes espanyols i per la seua producció de sucre, cafè i tabac. Políticament Cuba era una territori espanyol però no tenia representació ni govern propi…tot i haver signat la pau el 1878 als inicis de la Restauració al 1895 els independentistes reinicien la guerra.

Espanya va enviar uns 200.000 soldats mal preparats i a va ser derrotada per els Estats Units al 1898, que recolzaven els indepedentistes cubans perque volia tindre més influència a l’illa; perdia Espanya així tant Cuba com Filipines i Puerto Rico.

A aquesta desfeta històrica es va sumar l’asasinat l’any anterior (1897) de Cánovas del Castillo. La caiguda de l’arquitecte i pare de la Restauració i la fin total de l’antic imperi espanyol van sumir en una gran crisi moral i d’identitat tot el país.

En un moment on el països més forts d’Europa construien els seus egos forts a base de formar imperis colonials, Espanya patia una greu humiliació colectiva. Així ho van viure unes elits que van encunyar metàfores pesimistes de tot tipus per pensar el «problema d’Espanya». Intelectuals como Unamuno o Ángel Ganivet van tractar aquest crisi d’identitat nacional i l’aragonés Joaquín Costa va proposar idees per regenerar Espanya.

La Restauració aguntarà però el cop i no va desaparèixer fins al 1923 (això és el segle XX per tant no ho analitzarem aquí). Tanmateix ja va ser un règim decadent i sense futur, acosat per els problemes, les inconsistències i l’avanç de la Modernitat, que arribava de la mà del poble obrer i camperol, les industrials Catalunya i País Vasc i dels partits republicans i demòcrates. Avui ho deixem aquí, a reveure amics!

Per Antonio Adsuar

*Fonts principals: J. L. Villacañas, «Historia del poder político en España», ed. RBA i VVAA, «Nueva historia de la España contemporánea», ed. Galaxia Gutemberg.