L’IMPERI DE LA MARMOTA: FELIP II I ELS AÚSTRIES MENORS

Per Antonio Adsuar

Hola a tots, Com va?,

Per aquí bé, vos he preparat hui un post per comentar breument els regnats de Felip II (1556-1598) i del seus succesors, denominat «Aústries menors», que van governar la monarquia hispànica fins al 1700. Com veureu dedicaré solament unes poques línies a regnats complexos i polèmics…

Per què tanta rapidessa i brevetat? Com vos vaig explicar en els anteriors posts sobre Carles V, que vos recomane llegir si no ho heu fet ja (Carlos V y el imperio instrumental , Carles Vè i les Corones alienades i Carlos V y la hegemonía imposible), allò que m’interessa de l’imperi mundial del Habsburg són les seues repercusions interiors únicament.

Felip II

Considere que, a estos efectes, els regnats del successors de l’Emperador Carles V únicament van consolidar i desenvolupar les seues idees i pràctiques polítiques. Tots el monarques de la dinastia dels Aústries apostaran per una monarquia guerrera i defensora del catolicisme més clàssic ,basada en una única idea de poder: fer de la seua casa una monarquia universal.

Tot aquest esquema basat en la guerra+la fe era prou medieval i no va aconseguir sometre una Europa més moderna, marcada per la pluralitat religiosa, l’incipient racionalisme i el desenvolupament de l’economia productiva.

En l’esfera interior la monarquia hispànica, en haver situat els territoris peninsulars sota una mateixa dinastia però no sota un govern únic, va generar una NO unió institucional i una NO unió dels pobles de la monarquia hispànica, que van quedar inserits en un entramat imperial, no pre-nacional o proto-nacional com els d’Anglaterra i França.

Fet aquest context previ parlem primer del fill de Carles Vè, Felip II: amb la divisió del territoris de l’imperi Sacre-Germànic, que va donar Carles V al seu germà Ferràn el 1556, Felip quedava encara amb les posesions italianes, flandes i tot el territori americà.

Felip va ser un rei menys viatger; ja nascut a Castella, va continuar amb la política de guerres europees del seu pare. Felip II va tancar la monarquia hispànica a les influències d’Europa, prohibint molts llibres que es generaven més enllà dels Pirineus. També va recolzar l’esglèsia catòlica més tradicional, eixida del concili de Trento. L’educació estava controlada per l’esglèsia i les terres hispàniques van quedar fora de la revolució científico-racional que es donava a gran part de la resta d’Europa.

La monarquia hispànica, en definitiva, va quedar atrapada a la «trampa imperial» i es va veure llançada a l’eterna repetició d’unes guerres estèrils. Castella capitanejava una fugida cap avant que no podia sinó escapar de la falta de forma política real de les terres peninsulars.

Tant Felip II com els rei que vàren vindre després: Felip III (1589-1621), Felip IV (1621-1665) i Carles II (1665-1700) va intentar sometre una Europa que no entenien.

Felip IV

La pau amb França del 1559, que va senyalar unes taules, va mostrar clarament que els gals no havien sigut esborrats del mapa per Carles Vè. Des de Felip III els monarques no van governar i van deixar la política activa en mans dels seus ministres principals.

Felip III va buscar una pau temporal per agafar empenta però Felip IV va tornar a l’ofensiva…el seu ministre, el Conde Duque de Olivares, va intentar possar en marxa al 1625 l’anomenada «Unió d’armes»; pretenia que els territoris no castellans de la monarquia pagaren també un exèrcit permanent.

Tant Portugal, que havia sigut incorporat a la monarquia el 1580, com Catalunya es van negar, començant una guerra en 1640 dels dos territoris contra el rei. Era evident que la monarquia hispànica no estava ben integrada i faltaven institucions per a resoldre els conflictes pacíficament.

Tot l’edifici es va ensorrar definitivament al 1648, any en que es va signar la pau de Westfalia. Aquest tractat va significar la derrota ja indubtable del somni imperial de Carles Vè. Des d’aquest moment serà el principi d’integritat territorial dels estats aquell que ordene Europa, el temps de les grans Cases reials expansives s’havia acabat.

La pau de Westfalia

A Westfalia la monarquia dels Aústries reconeix l’independència de les Províncies Unides. La Pau del Pirineus amb França (1659) acava de tancar el cicle. La monarquia hispànica queda com una potència mitjana, allunyada ja dels deliris imperials.

Ara que s’havia evaporat l’únic projecte comú, la lluita per la grandesa de la Casa d’Habsburg, quin meta conjunta quedava? Cap ni una. La monarquia cau en una decadència melancòlica…

L’economia de Castella està esgotada, l’hisenda reial havia caigut en diverses fallides totals. Mai es va preocupar la dinastia Aústria de fomentar l’economia productiva dels seus regnes i, perduda l’aposta de la guerra contínua, els espais d’experiència reals mostraven una pobresa evident. L’horitzó d’expectativa gloriós havia portat a una indigència inevitable.

Tot i que amb l’abandonament dels malsons imperials la baixada d’impostos amb Carles II va permetre millorar un poc l’economia i la població al finals del segle XVII, l’esgotament del projecte polític del monarques es veia ara acompanyat de la decadència biològica.

Carles II, l’encisat, morí sense descendència el 1700 deixant una monarquia confosa i uns súbdits i territoris esgotats, no units i sense projecte polític clar. Una nova dinastia vindrà per renovar el solar hispànic…però d’això ja parlarem més endavant. Fins la propera amics!

Per Antonio Adsuar

*Fonts principals: J.L. Villacañas “La monarquía hispánica”, ed. Espasa, J.L. Villacañas «Historia del poder político en España», ed. RBA, J.L. Villacañas «Imperio, Reforma y Modernidad» Ed. Escolar y Mayo, L. Diéz de Corral «El pensamiento político europeo y la monarquía de España», ed. Alianza.