QUINA PROVÍNCIA? REPÀS HISTÒRIC I FULGURANT

Per Antonio Adsuar Hola a tots amics, En el post de hui em centraré en una categoria clau per a entendre els últims 200 anys al nostre territori:...

Per Antonio Adsuar

Hola a tots amics,

En el post de hui em centraré en una categoria clau per a entendre els últims 200 anys al nostre territori: la província. Aquesta demarcació administrativa ha marcat la manera d’organitzar territorialment el poder de les nostres terres des del trienni liberal

D’on va sorgir aquesta idea de provincia? com es va implantar? Fem un breu recorregut històric que ens ho mostrarà. Amb l’invasió napoleònica del 1808 els francesos van dividir Espanya en prefectures. L’idea era d’origen cartesià: segons la mentalitat gala s’havia de dividir el territori racionalment, en peçes més o menys iguals en extensió i amb una capital que no estiguera molt lluny de tots els punts de la dita prefectura.

Podeu veure en el mapa que el territori de l’actual Comunitat Valenciana quedava en els prefectures de «Guadalviar baix», «Cap de la Nau» i «Segura». Les denominacions feien referència a termes geogràfics intencionadament: l’idea era dividir el territori sense tindre en compte les històries medievals i anteriors dels indrets per tal d’homogenitzar les contrades i aconseguir més unió del país, evitant diferències.

La nostra primera constitució, la de Càdis de 1812, tan deutora en tants aspectes de la tradició francesa, va establir la distribució d’Espanya en províncies, amb una idea i esperit similar a la del nostre país veí. Tanmateix la tornada al poder de Ferràn VII al 1814 no va donar temps a implementar les províncies en la realitat.

Va ser durant el trienni liberal que va portar el general Riego quan es van fer efectives les províncies. El país va quedar dividit en 53 peçes, una d’elles la d’Alacant, que no obstant no contava amb la comarca del Baix Segura, que quedava al territori murcià. També es creava la província de Xàtiva, que comprenia el territori que podeu observar a l’ilustració.

Com sabem l’aventura del general Riego va acabar ben prompte i al 1823 tornava de nou Ferràn VII i les províncies quedaven una altra vegada sense efecte. Va ser al 1833, amb la mort d’aquest rei, quan la nació ja amb un poder liberal encapçalat per la futura Isabel II i la seua regent quan es va implementar la divisió provincial de forma definitiva.

És aquesta organització del 1833, ideada per Javier de Burgos, aquella que ha arribat fins al nostres dies. La província de Xàtiva desapareix i la d’Alacant es fa més gran amb l’incorporació de Villena i el seu hinterland el 1836. De Burgos era un francòfil declarat, que va viure al país veí i va estudiar detingudament els sistema de divisió gal, basat en la filosofia ja esmentada quan parlàvem adès de les prefectures.

L’idea, per tant, era dividir el Regne d’Espanya en parts d’igual tamany i coherents…tanmateix, i aquesta idea em sembla interessant perque ens parla d’una certa idiosincràcia del espais hispànic de poder que torna una i altra vegada a manifestar-se, de Burgos va respectar, ell sí, les antiges fronteres dels regnes medievals, tenint en compte la pluralitat constitutiva històrica.

Fins aquí la part més descriptiva del post. Però…no ens quedem solament amb aquesta descripció i anem més enllà en el nivell d’anàlisi. Tot i que amb l’arrivada de les Comunitats Autònomes a partir de la Constitució del 1978 la província ha quedat com quelcom «vell», «caspòs» i amb un regust antic, cal recordar allò que vam significar les províncies el segle de la seua creació.

La província va ser el vector de modernització d’un territori on els efectes positius de l’Estat no havia arribat mai. La província esdevé un eix de vertebració valuós i igualitzador. L’administració apropa els seus serveis (en un primer moment fonamentalment les carreteres) a les comarques.

La província ordena, iguala, modernitza, uneix el país. No obstant això també té efectes negatius: genera uns petits neo-centralismes al concentrar tot l’aparell administratiu a unes capitals que es converteixen en «mini-madrids» i fan coincidir amb la pròpia capital els eixos de carreteres i ferrocarils, que sempre conecten els punts distants a partir de la ciutat privilegiada.

Arribats a este punt comentem algunes idees concretes que tenen a vore en la nostra provincia i amb la seua ciutat-capital, Alacant. Ja des del segle XVII l’urbs del Benacantil havia anat guanyat la partida a la capital històrica del nostre territori, Oriola. La capitalitat de la provincia, que arribà al 1822 i es consolidà al 1833, va significar el colofó polític a un excel·lent segle XVIII per a Alacant. El creixement econòmic del huitcents es veu reforçat per la supremacia política del segle XIX.

Tinguem en compte també una idea clau, que pot paréixer menor però al meu parer no ho és: d’alguna manera la província d’Alacant esdevé una nova encarnació institucional de l’antiga Governació d’Oriola, en representar una dimensió de poder amb un fort i històric component sud.

Cal no deixar de banda, però, un altra idea: la província no recollirà de manera tan fidel els interessos i anhels del seu territori nord, aquell que queda al nord de la línea Biar-Bussot, i que històricament no havia viscut mai una unió política amb Alacant en no haver format part de la Governació d’Oriola.

De nou la frontera del tractat d’Almizrra del 1244 ens mostra la seua efectivitat real al llarg dels segles i seguix explicant l’espai social alacantí encara que el temps passe i passe!

Unes últimes cartes damunt de la taula posaré abans d’acabar: la província, amb el seu òrgan de govern, la Diputació, ha viscut entre dos tradicions: la pròpia dels liberals conservadors que ha possat l’accent al centralisme i ha convertit la província en un cadena de transmissió del poder de Madrid. Però, d’altra banda cal pensar també la tradició liberal progresista, que va fer de les Diputacions i ajuntaments un instruments insubstituibles de la descentralització i de poder popular.

És aquesta segona branca, aquesta segona manera d’entrendre la província, aquella que vull reivindicar. Perque, com deia Ortega, en una Espanya on el pes de l’Estat, cosa d’elits, realitat morta, era massa gran, la realitat espanyola viva, popular, dinàmica era la propera, era la província.

Actualment, col·laborant amb els ajuntaments, les institucions autonòmiques de la Generalitat i els organismes territorials del govern d’Espanya, en la meua opinió encara podem usar les províncies i les Diputacions com instruments vàlits per modernitzar el territori i fer arribar a tots les llocs els serveis que els ciutadans es mereixen.

Res més per hui amics, gaudiu de la vesprada!

Per Antonio Adsuar

*Fonts principals: S. Del Molino, «Lugares fuera de sitio», ed. Espasa i VVAA, «Nueva historia de la España contemporánea», ed. Galaxia Gutemberg.

In this article

Leave a Reply to librosen Cancel Reply

2 comments

  1. APA Responder

    Breument els dos darrers posts.
    El que m’agrada d’ells és que van determinant una línia prou clara per tot el segle XIX (essencial), desembocant en la província.
    Manquen els esdeveniments de la segona república, franquisme i transició.
    Espere en bona lògica que vinguen connectats en aquestes dos entrades.
    Serà interessant vore com conjuga la història tot açò!

    1. librosen Responder

      Gràcies per el comment! La línea del XIX és clara i passa per entendre el paper clau de la Dipu
      Anirme avançant!

      Salut 😉