SEGLE XVIII: ES DISPARA LA TERRETA

Per Antonio Adsuar

Hola a tots i a totes,

En el post de hui vull parlar de les esferes econòmica i poblacional del segle XVIII en el marc de la terreta. Com vam treballar als posts anteriors la Guerra de Succesió espanyola (1701-1713) va portar una serie de canvis importants al territori alacantí.

La supressió del Regne de València i dels Furs va ser acompanyada d’una castellanització i militarització del poder efectiu sobre el terreny. A més a més una sèrie de lleis noves d’inspiració francesa van ajudar a racionalitzar i ordenar millor l’economia i l’administració, que va entrar en un procés de modernització indubtable de la mà del centralisme de Madrid i la Cort.

En esta entrada anem a explicar com aquestes mutacions ja esmentades van repercutir en l’economia i en la població. Possem damunt la taula ja la primera idea clara: els canvis polítics van ser positius tant per l’economia com per a la població, que va créixer en general al segle XVIII, una centúria d’esplendor en tot l’antic Regne de València.

Per començar desenvolupem uns dels girs més notables: l’introducció d’un nou impost, l’equivalent, que va tindre lloc al 1715. Aquest impost era una càrrega fiscal única. Front la caos que venia de l’era medieval aquest impost és molt més clar i racional.

Des de l’administració del rei es fixa una quantitat a pagar per el total del regne. Esta quantitat està relacionada amb una estimació de la renda, de la riquesa del territori. Després cada consell (hui diriem ajuntament) s’encarrega del repartiment al seu municipi.

Com hem dit l’equivalent fa pagar en relació a la riquesa dels ciutadans. Els impostos propis derivats de la legislació foral eren més arcaics i gravaben sobre tot els articles de primera necesitat; eren per tant impostos sobre el consum (com pot ser l’actual IVA) i perjudicaven a les persones més pobres al no tindre en compte la riquesa de cadascún a l’hora de cobrar-los.

Hem de tindre present un aspecte adicional a favor de l’equivalent imposat per els victoriosos borbònics: l’import de la suma total que es demanava a l’antic Regne no es va veure incrementat pràcticament durant tot el segle XVIII i com aquesta centúria va veure com l’economia i la població creixien, la pressió fiscal efectiva va baixar, permetent al mateix temps més prosperitat i major quantitat de naixements.

Fem esment ara d’altres parcel·les de la realitat històrica que també van cambiar durant el segle XVIII. Durant aquestos 100 anys la superficie agrícola conreada va augmentar. Es va consolidar també un model basat en la agroexportació. Per tant es venia matèria primera i no es manufacturava aquí, com sí pasava més amb les lleis i societat forals, que primaven la fabricació a les nostres terres.

Qui és va veure beneficiat d’aquesta orientació de l’economia?: els camperols rics, el rendistes i els comerciants, molts d’ells estrangers sobretot els d’Alacant, que controlaven el comerç al per major o a l’engrós.

Algunes dades històriques mostren l’afebliment dels gremis, estructures de producció medievals que limitaven la competència i que es veien perjudicades per la nova legislació liberal i racionalitzadora. Al 1772 els màxims representats dels agents económics que produïen el vi d’Alacant (fonalmentalment el molt cèlebre «fondellol») ja no marcaven el preu del producte. Al 1779 es va eliminar el gremi de teixidors.

El Cardenal Belluga

L’unificació en un sol Estat, el Regne d’Espanya, va fer caure algunes duanes i va cancel·lar les polítiques fiscals particularistes de cada territori. El procés de unificació del mercat comú espanyol culminaria al XIX però té les seues arrels al XVIII.

Pel que fa a el control per part de l’administració del govern de Madrid sobre les finances municipals, aquest va ser quasi total a partir de 1760. El centralisme-racionalisme cartesià d’orígen francés va determinar que  els consells-ajuntaments del XVIII enviaren els seus comptes a la capital per a que els poguera fiscalitzar. L’autonomia municipal es va veure molt restringida però la confusió, la corrupció i l’arbitrarietat dels petits cacis locals es va veure també frenada.

A més a més el rei controla cada vegada més els port i les reals duanes, font de riquesa clau a la ciutat d’Alacant. Tanmateix la festa no va durar per sempre! A partir del 1750 ja van començar a fer-se evidents els límits d’aquest model de creixement i la població i l’economia van caure en una crisi malthusiana: l’increment de la superficie de terra cultivada no va ser a la llarga suficient per donar de menjar a tota la població, i el seu creixement es va resentir a la segona mitad del segle XVIII.

Això donarà lloc a una fi de segle marcada per la crisi interna, que es vora agreujada per les guerres contra Anglaterra i França, que va fer mal al comerç en esclatar a partir del 1789 (Revolució Francesa).

Fem un breu comentari per anar acabant sobre la població. La millora econòmica que hem descrit adalt va generar més naixements. L’increment es va donar sobretot al segona mitad del seglo XVIII. Per exemple, la ciutat d’Alacant de 1712 al 1797 va pujar un 84% en el seu número de ciutadans.

Cas a part, que val la pena comentar per la seua importància a la terreta, va ser el que es va donar en el Baix Segura. Al sud de l’antic Regne, a l’Alacant de les palmeres, des de 1715 a 1725 aproximadament, es van posar el marxa les dites «Fundacions pies». És va tractar de noves colònies poblacionals patrocinades per l’esglèsia amb el lideratge del Cardenal Belluga, bisbe i Capità General de Múrcia.

Recordem que aquest líder polític havia guiat a la victòria a les tropes borbòniques que conqueriren Oriola i Elx a la guerra de Sucessió. Tot i que la pròpia Oriola i també Gaurdamar, que van perdre terme municipal a causa de les noves poblacions que es van crear, es van oposar,  Belluga imposà el seu criteri.

Pobles com Bigastro, Dolores i San Fulgencio foren fundats a aquesta època. L’esglèsia organitza el repartiment d’aquestes terres, que queden sotmeses al corregidor de Múrcia. Com havia passat fins al 1564, de nou les contrades sud-alacantines de la vega del Segura quedaven sota influència castellana.

Va ser una mena de reajust que va reunificar les terres del llit del riu Segura, unides sempre geogràficament per una espai de clara continuitat, però separades per la política des de que 1305 el tractat d’Elx determinara que aquest espai quedara dividit entre una zona castellana i una zona del Regne de València.

Per a acabar vull únicament remarcar un conclusió evident: el segle XVIII va ser un centúria de grans canvis i transformacions que va dur a una gran esplendor econòmica i poblacional a tot el Regne de València i també a la terreta, destacant el cas de la ciutat d’Alacant, que va viure la centúria més gloriosa de la seua història. Però de tot això ja parlarem un altre dia amics! Espere podeu llegir aquestes línies sans i estalvis i que vos haja agradat el post!

Per Antonio Adsuar

*Fonts principals: A. Furió, «Història del País Valencià», ed. 3i4, VVAA, «Historia de la provincia de Alicante», ed. Mediterráneo