Per Antonio Adsuar
Salutacions amics de la terreta,
Com ja sabeu si segiu esta blog freqüentment ja ens hem endinsat a l’edat moderna en el nostre alacant (segles XVI al XVIII). En el post del últim dia parlaven de l’especial geografia político-econòmica de la governació d’Oriola i, més específicament, del port d’Alacant.
Ens vindrà bé recuperar unes poques idees sobre l’excel·lent infraestructura naval de la ciutat del Benacantil. Tota la vida social i econòmica alacantina estava totalment marcada per un port que era el cor de la ciutat.
Font: https://blogs.ua.es/historiaalicanteforal/2013/11/14/la-huerta-alicantina/
La rada principal de la terreta acollia vaixells sobre tot de països europeus i conectava, via corredor del Vinalapó, Madrid, la cort reial i Castella en general amb el mar. Recordem també que l’elit que gestionava el tràfic de mercaderies provenia sobre tot de l’estranger i que aquest poderosa oligarquia comercial tenia interessos en común en l’aristocracia local.
Aquesta aristocràcia controlava el consell, o siga l’ajuntament, i les millors terres de l’horta i necessitava als comerciants foranis per exportar el seu producte estrela, el vi fondillón.
Fins aquí el repàs succint de la darrera entrada del blog. Hui ens endinsarem un poc més en l’encisadora horta alacantina per tal de conéixer-la millor. Anem!
Cal saber que el terme municipal o alfoz de la villa d’Alacant era molt ampli, incloent les actuals Sant Joan, Agost, Busot i Monfort i també Mutxamel (que tanmateix es va independitzar el 1580). Totes aquestes localitats proporcionaven a la ciutat una extensa horta o més bé un secà millorat que calia regar amb les escases aigues de l’únic riu present: el Monnegre.
Si en un primer moment el cultiu predominant era l’olivera, al segle XVI es va anar consolidant el conreu del vi. L’increment d’aquest va portar la ciutat a sufragar una obra colossal: el pantà de Tibi (que es va començar a construir el 1580 i es va acabar el 1594).
Sobre el propi riu Monnegre es va alçar esta impresionant presa, la més important d’Europa en la seua època, amb més de 40 metres d’alçada!. La ciutat va pagar aquesta construcció vital amb censals (una espècie de prèstecs) i el rei Felip II (1556-1598) li va donar a la urbs el privilegi de gestionar el pantà per ella mateixa.
Hem de pensar que en aquella societat el factor productiu clau era la terra, essent el 70% de l’horta propietat de les oligarquies locals. I la terra necesitava d’aigua per ser rendible econòmicament, começant les baralles per el preciós líquid molt prompte.
Hi havia dos tipus d’aigua: l’aigua «vella», lligada directament al riu Monnegre i que es podia vendre sense tindre en compte la possesió de terra, i l’aigua «nova», que provenia de l’embassament i no es podia vendre lliurement. L’aigua «vella» era propietat de les elits locals i el sistema va rebre lògiques crítiques dels propietaris de l’aigua «nova» tot i que no es va veure alterat.
Aixì va ser com el poderosos alacantins dels segles XVI i XVII van controlar el millor negoci d’aquells segles: la venda de vi fondillón per tota Europa. Aquest comerç es va veure beneficiat per una llei prèvia al pantà de Tibi: el 1570 es va impedir que poguera entrar vi de fora sense que s’havera consumit el local, refoçant així la venda pròpia.
No obstant tot això també hem de dir que, gràcies al repartiment típic de minifundis o petites parcel·les típiques de la Corona d’Aragó, també hi havia una relativament important base de menuts propietaris de terres que també es van beneficiar d’aquest increment del comerç i la ciutat al seu conjunt va prosperar.
Anem passant a la conclusió d’aviu: Alacant s’evidència com una ciutat cada vegada més important a la Governació d’Oriola gràcies al binomi port+horta, tenint sobretot en compte la seua posició geogràfica clau entre Castella i el mediterràni.
El pantà de Tibi en la actualitat
Encara que pantà es va trencar el 1697 i va estar 40 anys fora d’ús, passant a propietat reial en 1739, l’economia alacantina va viure totalment marcada per la seua especial combinació de oligarquia municipal terratinent, un port magnífic i una classe social dinàmica estrangera i exportadora.
Tot allò li va donar un caràcter peculiar de «ciutat-empori», molt autosuficient, al voltant de la qual giraven les demés terres de la Governació d’Oriola, que havien forçosament d’introduir les seues mercaderies per comerciar per el port alacantí.
Per acabar esmentem un aspecte negatiu de tot plegat: aquesta configuració socio-econòmica de l’urbs del Benacantil va impedir la generació d’una economia amb bases sòlides, basades en una manufactura pròpia. Això va determinar que no hi haguera una proto-industria que permetera a Alacant ser una potència industrial al futur…
Però això amics, és una altra història! Ho deixem aquí hui, salut!
Per Antonio Adsuar
*Fonts principals: «Historia de la ciudad de Alicante»,VVAA, publicaciones del Ayto. de Alicante, 1990, tomo III, «Jurisdicción y propiedad de la tierra» A. Arberola, publicaciones de la UA, «Alicante en el siglo XVIII», E.Giménez, ed. Alfons el Magnànim.
