COMENÇA EL XIX A ELX: LA REVENJA DE LA CORONA D’ARAGÓ

Per Antonio Adsuar

Bona vesprada amics,

Com ja sabeu els assidus d’este blog hem acabat la sèrie sobre la ciudad d’Alacant al segle XIX. Ara toca endinsar-nos en la molt apassionant i massa desconeguda història d’Elx. Curiosament els apunts que usaré daten del 15/4/20, quasi un any redó! jeje

Anem doncs al atac. Per parlar de la centúria decimonònica a Elx cal dir algunes coses primer sobre l’edat modernat. Vos recomane si vos plau i teniu temps rellegir 2 posts anteriors sobre la vila de las palmeres: «Auge y caída de la industria jabonera» i «Elx al XVIII: pa i llibertat».

Ajuntament d’Elx, segle XIX

Vos faré tanmateix cinc cèntims ràpits de tot plegat: al segle XVII s’havia desenvolupat a Elx una incipient proto-indústria sabonera (hi havia una poca manufactura sedera també)que podria haver donat un altre tarannà econòmic a la vila. No obstant això, aquest model més basat en la manufactura no es va desenvolupar i, sobretot després de l’aplicació dels Decrets de Nova Planta (DNP) del 1707, un model productiu de tipus més castellà i bassat en l’agroexportació es va impossar.

Recordem que Elx era terra de senyoriu, dominada des del 1471 per la toledana família dels Cárdenas. De la ma del senyor una oligarquia afí a les formes de castella va basar la vida de la vila en l’agricultura productiva, sobretot a partir del segle XVIII. A aquesta centúria es va incrementar la superfície cultivada a Elx i l’economia va créixer notablement.

Tot estava molt centrat en l’exportació de productes agrícoles com l’oli a través del port d’Alacant. Les classes altes il·licitanes van pactar amb la burgesia de la ciutat del Benacantil per fer negocis d’exportació.

Feta ja una introducció de les bases econòmiques del XIX, parlem un poc de l’esfera política. Hem dit ja que el poder durant l’edat moderna (1500-1800) el va tindre el senyor d’Elx. Tanmateix, és important entendre una idea amb repercusions estructurals: cal recordar que Elx era originàriament una terra de reialenc. Això volia dir que els senyor i els seus acòlits mai van tindre una gran gran propietat de la terra.

El seu poder era sobretot jurisdiccional, això és, podiem jutjar als habitants de la vila. També cobraben importants rendes i impostos. Aquesta font de domini social es va veure cortocircuitada per les reformes liberals del principis del segle XIX. El 1811 des de les corts de Càdis es va abolir els drets jurisdiccionals dels nobles. Quan va tornar el rei Ferràn VII no els va restablir tot i que va anul·lar la major part de l’obra de la Constitució de Càdis (el rei considerava amb raó que aquestos drets limitaven el seu propi poder).

Aquestos drets dels senyor van ser definitivament abolits els 1837. Per tant el senyor d’Elx no es va poder adaptar als nous temps i no va poder matindre el poder com sí van fer altres senyors que van comprar terres. El comte d’Altamira, que era el nom que rebia el senyor d’Elx en aquestos moments, no va poder mutar de senyor a propietari, no es va poder convertir en un burgés poderós.

Finalment va acabar arruinat i endeutat i al 1842 ja es podia dir que no era una força important en la vida de la vila. I tot, insisteix, per que Elx havia sigut al principi una vila de reialenc. Recordem que en el Regne de València Jaume I va fer un repartiment de terres que permetia que hi hagueren menuts camperols propietaris i va ordenar les ciutats de forma que es basaren en la manufactura i en el comerç, donant lloc a un burgesia potent.

Encara al segle XIX els ecos del segle XIII tenien importancia! Així de claus són els moments fundadors. Avançem un poc. A principis del segle XIX, com ja hem parlat en este blog, Espanya va entrar en una sèrie de guerres que van fer molt de mal al comerç. El port d’Alacant va patir molt i el capital es va refugiar en les inversions en la terra. Com veurem després, quan al voltat del 1850 l’economia es recupere, el capital generat gràcies l’agricultura serà la base per a començar a invertir en l’incipient indústria d’Elx, que arracarà amb força a partir del 1875.

Tot aquest procés va ser dirigit per la nova classe dominant: una burgesia ennoblida per la compra de terres i una noblesa aburgesada que feia inversions productives per guanyar diners. Estes dos noves classes es van fusionar en matrimonis i aliançes. Va ser clau per permetre el seu accés a la terra la Desamortització del Mendizábal de 1836.

D’aquesta manera unes noves elits, que van deixar fora de la revolució liberal a un poble que, al contrari que a França, no va accedir a la propietat de les terres, va protagonitzar la «revolució pasiva liberal», una revolució de classes dominants i a mitjes.

A Elx però, aquesta burgesia-aristocràcia nova va ser més dinàmica que a altres llocs. Tot i que l’estructura manufacturera, gremial i comerciant, representada per els regidors del Consell municipal no va poder doblegar el poder del senyor d’Elx durant els segles XVI, XVII i XVIII, ara, a principis del XIX, per fi guanyava la partida en certa forma.

L’historiador Pere Ibarra Ruiz

La propietat de la terra no havia quedat en poder de grans nobles latifundistes como en Castella o Andalusia i això va evitar una classe dominant de rendistes. L’oligarquia il·licitana va ser dinàmica i productiva i va usar la terra per generar diners. Esta va ser la base de l’espectacular industrialització de finals del XIX.

Passe ara, per anar finalitzant, a desenvolupar uns paràgrafs més propis i valoratius. Al meu parer Elx tenia molta energia retenida ciutadana, que no va ser lliberada fins al 1811. Els sector burgesos, gremials, manufacturers i productius, que sempre van defensar l’ordre foral aliats amb València i Oriola, es van centrar en l’edat moderna en alliberar la vila del poder senyorial.

Bona prova va ser el molt llarg «pleit de reversió a la Corona» que l’ajuntament va sostindre ni més ni menys que des del 1547 fins al 1697. Es va perdre aquesta lliuta judicial però Elx va seguir bregant per ser lliure i quedar als dominis del rei, com Oriola i Alacant.

A principis del XIX tota aquesta energia cívica va explotar. Elx destapa el seu potencial manufacturer, lligat històricament a una estructura gremial que ve de l’època foral.

Crec que Elx va forjar el seu caràcter en esta lliuta i va demostrar ser una ciutat treballadora que no es va rendir mai. Un poble fort i fet a la lliuta secular contra el senyor i els seus privilegis va veure com, després d’una desfavorable edat moderna, l’Estat liberal del XIX era propici als seus interessosi al seu tarannà històric.

L’ajuntament es ve reunificar en deixar de tindre personalitat política a banda el raval de Sant Joan, que el senyor havia separat de la vila per dividir-la.

Vull permetre’m exposar unes últimes idees: el «cas Elx» em sembla que mostra com l’idiosincràsia més moderna i industrial de la Corona d’Aragó sap mantindres activa, defensada aquí per la vila, per sobreviure a un senyor castellà que lligaba més l’economia a l’agricultura i a l’extracció de rendes.

La forma social i econòmica de la Corona d’Aragó ix finalment vencedora a Elx el segle XIX, sent la base d’una espectacular industrialització posterior que la va portar a assemblar-se a viles com Alcoi, a la que va superar al segle XX, per convertir-se en la tercera ciutat en importància del territori valencià.

Espere que vos haja agradat el post!, Salutacions 🙂

Per Antonio Adsuar

*Fonts principals: P. Ibarra, «Historia de Elche», ed. Maxtor, VVAA, «Elche, una mirada histórica» ed. Ajuntament d’Elx i P.Ruiz Torres, «Señores y propietarios», ed.Alfons el magnànim, fotografies de Càtedra Pere Ibarra (www.Elche.me)