Per Antonio Adsuar
Bon dia amics,
Hui vaig a contar-vos en este post algunes cosetes breus sobre la ciutat d’Oriola al segle XIX. Com sabem Oriola va ser, des de l’incorporació definitiva de l’Alacant del sur-Alacant de les palmeres al Regne de València en 1304-05, la capital de la terreta.
Ciutat clau i estratègica per ser frontera amb Castella, viurà el seu esplendor als medievals segles XIV i XV. Des de ben prompte va destacar la ciutat del Segura per el seu caràcter conservador, molt lligat a l’antic règim. En esta urbs del sud la noblesa terratinent, que concentrava la majoria de les millors terres del Baix Segura, va ser sempre molt important.
Al segle XIX la figura més destacada de l’oligarquia local va ser Mariano Roca de Togores, que tenia el títol de Marqués de Molins i que va ser ministre de marina. Roca de Togores es va casar amb una dona que era membre d’una rellevant família carlista.
Mentre a altres llocs les sinèrgies es generaven amb altres aliançes (A Alacant la noblesa pactava i és lligava a la burgesia comercial i a Elx la noblesa anava perdent força gràcies a l’auge industrial de finals del segle XIX) a Oriola tota la societat continuaba centrada en les opcions i cosmovisions més tradicionals.
La societat oriolana es definia a si mateixa bàsicament com a catòlica i la religió era el centre de tot allò que passava a l’urbs del Segura. Recordem que el darrer gran èxit d’Oriola va ser el nomenament de la ciutat com a capital eclesiàstica de les terres de la gobernació d’Oriola, quan al 1564 va desbancar Cartagena com a cap religiosa del sud de la terreta.
El Marqués de Molins
Aquesta descatada posició en relació a l’organitzación territorial catòlica de les nostres comarques no l’ha perduda Oriola mai, la manté fins a hui dia. Si be el governador (màxima autoritat política del sud de la terreta)i la capitalitat política del sud es va perdre amb l’anul·lació del règim foral que va supossar l’aprovació dels Decrets de Nova Planta del 1707, la destacada posició eclesial d’Oriola es va mantindre ferm.
Tot i que el concordat entre el govern d’Espana i el Vaticà en 1851 deia que la capital de província havia de ser la seu del bisbat i cap de la Diòcesis, Oriola es va resistir a deixar anar el poder de l’esglesia de la seua ciutat i la Diòcesi es va acabar nomenant d’Oriola-Alacant, denominació que ens senyala encara actualment la vitalitat del catolicisme oriolà.
Ja explicat tot això no ens serà difícil entendre la resistència orcelitana al procés desamortitzador que va començar el 1836. Recordem que la desamortització consistia en l’embargament per part de l’Estat de les terres de l’esglèsia a tota Espanya.
Campus de la Merced
La societat oriolana estava tan lligada a l’esglèsia que va vore aquell procés com una agressió.
L’Estat, marcadament liberal des de l’arriba al poder el 1833 de la pre-reina Isabel II i els seus regents, afirmava el seu poder en detriment d’una esglèsia que s’aliava amb el seu enemic més mortal d’este segle XIX: el carlisme.
Oriola serà precisament i no per casualitat l’epicentre del moviment carlista a la terreta. Per als orionals eren les autoritats eclesiàtiques les que millor representaven un Estat que ells concebien sobre tot com a catòlic.
Un mostra d’aquest recolzament cal ser destacada: el 1837 el militar carlista Forcadell va entrar a Oriola i la ciutat el va rebre amb els braços oberts. La seua societat marcada per la secular influència dels nobles, l’esglèsia i del camperols conservadors era lògicament favorable a la reacció carlina.
Encara que els liberals, que atacaren Oriola des d’Alacant, van recobar el control de la ciutat del Segura sense haver de lliutar, la antiga capital de la terreta i tota la comarca del Baix Segura segirà sent durant tot el segle XIX un focus de resistència carlina a la modernitat liberal-isabelina.
El militar carlista Forcadell
La marxa de l’economia i les xifres poblacionals reflectien també el taranna d’aquella Oriola tradicional i conservadora. La ciutat es va quedar bastant estancada. La seua població en 1786 era d’uns 20.000 habitats mentre que al 1869 sols sumava unes 28.000 ànimes.
Pensem en l’augment de ciutadans d’altres ciutat de l’actual província d’Alacant durant el segle XIX i entendrem millor la magnitut d’aquest no-creixement.
El progrés económic tampoc era de rebut de manera massa clara a Oriola. En la dècada de 1860 a l’ajuntament va ser tenses les discusions sobre la pertinència de que el ferrocaril arribara a l’urbs. Una part important de l’elit orcelitana es va possicionar en contra. Sabien que amb el tren arribaria una modernitat disruptiva i l’esperit tranquil i camperol de la villa podria ser alterat.
També molts components de les oligarquies dominants van rebutjar diversos plans per industralitzar un terme municipal que finalment, i tot i que el ferrocaril sí va arribar en 1884 gràcies a la línea que unia Alacant en Múrcia, va romandre majoritàriament rural.
El caràcter conservador d’Oriola queda ben provat per tant. En general podem dir que la ciutat vivia molt lligada a dos elements que eixiren perdent al segle XIX: l’esglèsia i l’antic règim.
Aquella vila tranquila i senzilla, pietosa i tradicional es sentia incòmoda a un nova Espanya que, sobre tot a partir de la revolució septembrina o gloriosa de 1868, avançaba amb fermesa cap a la modernitat.
Per Antonio Adsuar
Fonts principals: F.Cánovas, «Historia de Orihuela», ed. Códex
