LA RESTAURACIÓ (1): FINAL DE SEGLE XIX I ALACANT URBÀ

Per Antonio Adsuar Salutacions amics #AlacantLovers, Amb els 2 post que hem quedem sobre la terreta al període de la Restauració (1875-1923) tancaré aquesta sèrie que s’ha centrat...

Per Antonio Adsuar

Salutacions amics #AlacantLovers,

Amb els 2 post que hem quedem sobre la terreta al període de la Restauració (1875-1923) tancaré aquesta sèrie que s’ha centrat en l’Alacant del segle. Com veieu clausuraré l’etapa endisant-me un poc al segle XX…però això serà en el següent post.

En l’entrada de hui analitzaré les primeres dècades dels temps del règim ideat per Cánovas de Castillo, que es va caracteritzar sobretot pel seu tarannà conversador i per la seua estabilitat gràcies al pacte d’èlits que van fer els propis partits liberal conservador de Cánovas i el partit moderat de Sagasta.

Alfonso XII

Tanmateix, i ara ve allò interessant, veurem com la realitat alacantina ens serveix per matitzar aquest esquema típic i general. Endavant doncs!

La primera etapa de la Restauració va ser sobretot pensada per a que el conservadurisme agafara el poder amb mà ferm i deixara completament enrere les bogeries democràtiques dels anys 1868-74.

Les ciutats com Alacant i Alcoi eren focus de modernitat econòmica i social amb unes classes urbanes i mitjanes importants.

Per neutralitzar-les la Restauració es va inventar un truc(un de tants!): Aquestes urbs es diluirien en circunscripcions electorals més grans que tingueren moltes terres rurals que, amb el conservadurisme del seu vot, feren perdre força al progresisme de les ciutats. Això era fàcil de fer en les eleccions generals.

Les municipals ja eren altra cosa i en elles el vot més d’esquerres es feia notar…

Mentre que els ajuntaments eren més progressistes la Dipu, que era el lloc clau per a assegurar-se el control de la província, era més conservadora. Hi havia altres problemes tanmateix: molts caciquics de comarques, marcadament els del partit conservador que tenien més poder a les zones rurals, no reconeixien l’autoritat de la capital, Alacant, i anaven directament a tractar els seus temes a Madrid.

L’home clau del partit liberal conservador d’aquestes dècades del 1870′-1880′ va ser el Marques del Bosch, figura molt ben estudiada per el prof. Rafael Zurita, els treballs del qual donen forma a aquest post.

El Marqués va rebre el seu títol en 1883. Era una figura amb una ètica antiga, un home que no es veia com un polític. Més afí a les formes de l’antic règim, va renunciar expresament a representar a la burgesia econòmica alacantina. Per a ell allò que contava era la noblesa.

El seu lideratge no va ser prou fort i reconegut per els caciqs, com ja vam dir. Per este motiu la província d’Alacant no va contar massa a Madrid en els anys de poder de Cànovas. La no tan important presència nobiliària de la província així ho determinava.

Una altra figura capdalt va ser Rafael Terol, líder dels liberals progresiste de Sagasta a la terreta. Va tindre prou poder: president de la Dipu en 1883-84 i Alcalde de la capital en 1887-90, sí va representar els interesos burgesos de la ciutat. Els seus amics i homes forts van ser José Gadea i José Aguilera Aguilera, Marqués de Benalúa.

La ciutat d’Alacant, per tant, mostrava una vegada més el seu tarannà de centre esquerra, que era el que millor representava electoralment a la ciutat i el que li permetia pesar més a Madrid (hem de notar que la mediació de València ja no era quasi necessària ni important donada l’estructura provincial).

I què havia passat amb Don Eleuterio Maissonave, dominador polític del terreny els anys 1868-74?.

Encara va aprofitar els seu tiró en els primers temps de la Restauració: va ser el més votat a la ciutat d’Alacant a les eleccions generals del 1879 al 1886 i va guanyar freqüentment el tercer escó provincial.

El marqués del Bosch

Tinguem en compte que les seues posicions moderades i pròpies del republicanisme inutari del seu cap a Madrid, Castelar, li vam permetre seguir de moda a Alacant en reinventar-se el partit d’aquest líder amb el nom de «republicà posibilista».

No obstant això, la seua mort al 1890 farà que tot aquest crèdit polític es traspase clarament a Terol i als liberals progressistes de Sagasta.  El seu germà Juan Maisonnave el va intentar substituir i va ser diputat el 1891 i el 1983 però no tenia força ni lideratge suficient. Juan no era Don Eleuterio, què farem!

Anem arribant a la conclusió d’aquest post sobre els anys 1875-1900. Al apropar la lupa al nivel provincia i local ens hem adonat de diverses coses:

1.Que la Restauració va ser un règim més canviat, dinàmic i representatiu del que no sembla, sobretot a partir de la aprovació del Sufragi Universal el 1890. Tinguem en compte però que les manipulacions electorals, especialment al món rural i a les eleccions generals ere flagrants!

2.Alacant és més complex que molts altres territoris d’Espanya en la seua composició social i això, aquesta modernitat econòmica, té un reflex electoral, sobretot a les municipals. La ciutat del Benacantil i enclaus vitals con Alcoi demostren el seu marcat caràcter de centre esquerra, burgés i de classes mitjanes i en el cas d’Alcoi també la força obrera hi destaca.

A les antigues terres de la Corona d’Aragó com Alacant i al territori Basc una major industrialització i modernitat econòmica havia fet sorgir ciutadants en el sentit polític de la paraula..aquestos eren més concients dels seus drets i votaben diferent.

3.La província d’Alacant mostra de nou la seua fragmentació en petits mons comarcals…aquesta divisió representa millor la seua complexitat però evita, com ens ensenya l’exemple del mini-lideratge del Marqués del Bosch al partit conservador, com el territori alacantí influeix menys que altres com València o Múrcia, més compactes i unitaris en la seua representació política a Madrid

Això és tot per hui…Fins aviat i prompte la Restauració «segona part», dominada per Canalejas a la nostra província! Adéuuuu

Per Antonio Adsuar

*Fonts principals: R.Zurita, «Notables, políticos y clientes: la política conservadora en Alicante (1875-1898)», S. Forner y M.García Andreu, «Caciques y cuneros»,ed. Ayuntamiento de Alicante, VVAA, «Historia de la provincia de Alicante», Ed. Diario información; VVAA, «Historia de la provincia de Alicante», ed. Mediterráneo; VVAA, «Historia de la ciudad de Alicante», ed. Ayuntamiento de Alicante, P. Díaz Marín, «Después de la revolución: centralismo y burguesía en Alicante: 1844-54, ed. IAC Juan Gil Albert, 1998.

In this article

Join the Conversation