Per Antonio Adsuar
Bona vesprada a tots amics,
Ja cau el dia plujós, ja som al febrer. Tornem a endisar-nos en el nostre particular túnel del temps per a traslladar-nos a l’Oriola de l’Edat Moderna (1500-1800). Encara que en este post repetiré algunes idees bàsiques rellevants, vos recomane llegir-lo conjuntament amb l’anterior post sobre la ciutat oriolana en aquesta època clicant aquí mateix.
Començem doncs. Per què es caracteritzava la capital sud del Regne de València en aquestos segles? L´’elit oriolana estava composada majoritàriamente per la noblesa, que era una oligarquia rural que dominava les terres ultra-fèrtils del riu Segura.
Colegi de Santo Domingo o antiga universitat
Amb una riquessa econòmica prou important que la feia autosuficient, les seues similituts amb València (deixant de banda la grandària major d’aquesta ciutat i la distància geogràfica) eren grans: les dues defenien un règim foral clàssic heretat de l’Edad Mitjana.
L’hegemonia-sud oriolana venia del 1305 i al segle XVI es va consolidar amb dues fites molt importants que van refermar el seu poder. El 1546 el papa va concedir permís per a que s’instalara en l’urbs una universitat. En este tema ens centrarem hui.
A més a més, el 1564 Oriola ve ser declarada seu d’un bisbat propi, que controlaria l’esfera eclesiàstica de l’Alacant-sud, Alacant de les palmeres, independitzant-se de Cartagena.
Tanmateix, l’instal·lació de la universitat d’Oriola no va ser gens fàcil. Tot i que com hem dit el permís de Sant Pare el va rebre el 1546, no es va inaugurar ¡¡fins l’any 1610¡! I a tot això hem de sumar-li una altra fita en este lent procés: sols el 1646 va obtindre l’universitat el privilegi reial, otorgat per Felip IV.
Claustre de l’antiga universitat
Les coses de palau, com podeu vore amics, anaven espai també als segles pretèrits…Una de les més importants causes d’aquestos dilatats retards va ser l’oposició de la ciutat de València a l’obertura d’un establiment educatiu que li feia clara competència.
Agents oriolans i emisaris de València s’anaven turnat per influir en la cort i accelerar o impedir la creació de la universitat (parlaven també amb el Virrei i amb el Consell d’Aragó).
El cap i casal del regne tenia els seus motius per oposar-se a l’inauguració del centre educatiu. L’ensenyament a la universitat del sud mancava de qualitat i titulava als estudiants amb massa facilitat, competint en part desleialment. La baixa d’estudians a València va ser, però, clara.
L’oposició valenciana va ser ferm i constant. La ciutat-capital no va reconéixer els títols expedits per els oriolans i fins i tot manava a la presó als metges amb títol sudenc que tractaven d’establir-se a València.
També es va oposar València a la creació d’una universitat a Gandia el segle XVIII. No obstant això, les dues viles del sud van obtindre els permisos i va mantindre les seues seus amb prou estudiants.
El bisbe Loaces, gran artífex de la universitat
Tot i la seua poca qualitat, la creació de l’universitat d’Oriola va ser recolzada per Múrcia, Cartagena i per les terres castellanes propores a la ciutat del Segura. De Granada a València no hi havia anteriorment universitat i molts es volien beneficiar d’un centre d’ensenyament més pròxim.
Si voleu més informació sobre l'»universitas orcelis» vos recomane els molt complets estudis de Mario Martínez Gomis.
De tota manera, no van ser tampoc pocs els entrebancs que es van generar des de la pròpia Oriola, on el Consell-Ajuntament i el bisbat es barallaven continuament, mancats de coordinació i voluntad unànimes.
La univesitat d’Oriola va ser no obstant això un centre de referència de la zona i va crear un ambient cultural elevat a la ciutat. L’hegemonia cultural de la capital-sud, que es va veure reforçada per l’arribada ja tardana de l’imprenta vora el 1600, no va anar acompanyada com ja vam dir en altres posts d’un poder polític creixent.
Precisament el segle XVII, que és el de la consolidació del centre superior de formació, va contemplar com el poder econòmic i el favor reial es desplaçaven cap a la marítima Alacant.
L’agricultura i la indústria sedera oriolana van patir una crisi el segle XVII i no van tindre èxit els orcelitans en els seus intents de fer navegable el Segura o de generar un port propi alternatiu al del Benacantil.
El segle XVIII no es creà a Oriola una proto-indústria tèxtil similar a la que es va localitzar a la magnífica Alcoi. Alacant per contra, va viure al huitcents el seu segle d’or.
Anem finalitzant, que ja toca! Hui hem pogut analitzar un èxit cultural tardà que es donava nogensmeys en un context de clar començament del declivi d’Oriola. La ciutat capital del Baix Segura perdrà quasi tots els trens de la modernitat, que pasaren de llarg els segles XVIII i XIX.
Tot i que l’universitat va desaparéixer al 1835 va quedar aquest nucli de cultura i d’aprenentatge de les comarques del sud suspés al temps, com vivint a una realitat millor però vetusta.
I així va quedar la universitat oriolana, com congelada i allunyada d’un temps que evolucionava massa ràpid per una ciutat egrègia i medieval, que no per casualitat va donar supor al carlisme al 1833.
Oriola venerable, sublim, pètria…la nostra Oriola d’ara i de sempre; allà on té la terreta les seues arrels més profundes. Estudiem-la!
Per Antonio Adsuar
*Fonts principals: «Historia de la ciudad de Alicante»,VVAA, publicaciones del Ayto. de Alicante, 1990, tomo III, “Historia de la provincia de Alicante”, tomo 3, ed.Mediterráneo y «Alicante de villa a ciudad», especialmente los textos de M.Martínez Gomis i J.A. Barrio (ed), «Orihuela, la ciudad, el río y la huerta, publicaciones de la UA
