Per Antonio Adsuar
Salutacions a tots els #AlacantLovers,
Espere que tot bé; hui vos porte el segón post sobre el segle XVIII a Espanya. Amb aquesta entrada acaben el context hispànic de l’edat moderna (1500-1800) passant a la següent a parlar del nostre Alacant en el segles que van del 1500 al 1800. Hi ha ganes veritat!?¡
Però abans cal tancar el context del setcents peninsular. Dues idees de record inicial: tinguem en compte que des de 1714 hi havia una nova dinastia a Espanya, els borbons, que eren d’origen francés. Este canvi de casa reial va ser un punt d’inflexió: la nova familia que governaba el país va tractar de centralitzar i modernitzar el territori, extenent l’Estat i el poder absolut del monarca de forma més efectiva que l’assolida per els seus predecessors, els aústries.
Carles III
Desapareix l’antiga composta i plural monarquia hispànica i el país passa a unificar-se com a «Regne d’Espanya» sobre tot després de la desaparició de lleis i institucions pròpies de la Corona d’Aragó com a conseqüència del abolicionistes Decrets de nova planta (1707-1716).
Fins aquí la breu síntesis d’allò més important del post anterior; avançem doncs…No va ser fins al regnat del monarca més eficaç i reputat del segle, en Carles III, que va manar del 1759 al 1788, quan la modernització de la vetusta potència espanyola és va notar de veritat. Amb el rei Carles es va consolidar un model de govern que vivia de l’equilibri del Consell de Castella i els secretaris, una mena de ministres amb un àrea a càrrec, que representaven una forma de organització institucional a la francesa.
Carles III es va recolzar més en funcionaris ben formats, deixant parcialment de banda les elits més velles, com la noblesa clàsica i els jesuïtes. El rei borbó va lluitar tot el seu període de govern per guanyar poder jurisdiccional i treure aquest poder als nobles i a l’església, aprofondint en la creació d’un Estat centralitzat i modern.
El seu enfrontament amb l’església va tindre com a punt destacat l’expulsió de la companyia de Jesús al 1776. Aquesta ordre religiosa obeïa directament ordres del Papa i per tant limitava el control dels reis sobre l’església espanyola. Seguint una política coneguda com a «regalisme» Carles III no va acceptar aquesta ingerència papal i va fer fora els jesuites d’Espanya.
També va crear, el 1782, el Banc de Sant Carles, precedent del Banc Central espanyol. Així mateix va legislar en contra del gremis, intentant així lluitar per generar una economia més moderna, més marcada pel mercat.
Com veiem les accions del rei eren coherents i van anar generat una economia més moderna, que, paradoxalment, va beneficiar més a les terres de la desapareguda Corona d’Aragó ja que a aquestos territoris es van aplicar amb més força les innovacions. A Castella, tanmateix, una societat més tradicional es va resistir a la modernització econòmica.
Per exemple, mentre que a l’ex-Corona d’Aragó es pagaven imposts en relació a la renda de cada persona, un intent d’implementar un sistema similar a Castella, denominat «el catastro», va significar la dimissió del ministre Ensenada l’any 1749, en l’època del govern del rei Ferràn VI.
Així doncs la part del país que creixia econòmica i poblacionalment, la perifèria en general i la ex-Corona d’Aragó especialment, es va quedar sense representació política real, donat el gran pes de Castella al conjunt de l’Estat.
Escut de la casa Borbó
No obstant tot això, hem de tindre en compte també els límits dels increments del segle XVIII en el seu conjunt: l’augment de la producció es va aconseguir en incrementar la superfície agrícola cultivada; no hi va haver modernització econòmica estructural i això va portar Espanya a una crisi al voltant de la dècada de 1780. La pre-industrialització va ser massa dèbil si la comparem amb l’anglesa.
Aquesta frenada econòmica va coincidir amb un canvi polític negatiu. Al 1788 arriba a tro el vacil·lant monarca Carles IV. El 1789 esclata la Revolució Francesa i totes les reformes socials i econòmiques són frenades aEspanya per un Estat colpejat per la por al contagi de les revoltes contra l’antic règim. Tot es torna incert i Espanya entra en un seguit de guerres contra França primer i contra Anglaterra després.
La familia de Carles IV de Goya
La història ens va ficar a un context nou, accelerat. L’esclat francés no va deixar temps a una Espanya que madurava massa lentament. El país estava inmadur, no va tindre temps d’organitzar la seua pròpia complexitat, tot es va tornar confús.
Una Espanya on l’antic règim encara pesava molt, on no hi havia una idea pròpia d’una il·lustració modernitzadora, va ser derrotada per Anglaterra a la batalla de Trafalgar el 1805 fent coalició amb els francesos.
Poc després, el 1808, Napoleó obligava a abdicar a la localitat de Bayona Carles IV i al seu fill, el futur Ferràn VII. Era el preludi d’una invasió d’Espanya per part de l’exèrcit francés aquell mateix any que introduirà de cop a una edat nova, amb la força d’un rellamp, un país endormiscat, res preparat per construir un Estat-Nació modern…però tot això amics, ja és història contemporània, ja sabeu, el nostre segle XIX!
Espere que vos hagi agradat el post, el proper ja serà sobre el nostre #Alacant! Salutacions a tots 😉
Per Antonio Adsuar
*Fonts principals: J.L. Villacañas “La monarquía hispánica”, ed. Espasa, J.L. Villacañas «Historia del poder político en España», ed. RBA, J.L. Villacañas «Imperio, Reforma y Modernidad» Ed. Escolar y Mayo, L. Diéz de Corral «El pensamiento político europeo y la monarquía de España», ed. Alianza, «La España moderna», E.Giménez (coord), ed. Maior y «Las españas vencidas del siglo XVIII» i E. Lluch, ed. Crítica.
