Per Antonio Adsuar
Com anem amics,
Jo bé, gràcies per preguntar! En el post de hui començaré una sèrie en la que tractaré d’explicar la història del territori valencià dividit en 3 províncies al segle XIX.
En esta primera entrada parlaré mínimament de les característices generals de la política valenciana en la centúria decimonònica.
La Llotja de València a finals del XIX
El primer que he de remarcar és que de 1800 al 1900 no va haver molta política pròpiament valenciana. El marc polític general en el que s’ha d’estudiar la nostra societat en estos temps és el propi de l’Estat liberal espanyol i del seu procés de creiximent i consolidació.
Tanmateix, sí podem parlar d’alguns particularismes específics de la nostra geografia. El genial fenomen del blasquisme n’és un destacat i per això li dedicarem un post a part.
Tot i que els procesos polítics que es donen a les 3 províncies valencianes reforçen l’integració en Espanya, també és pot afirmar que el sustrat específicament valencià no havia desaparegut del tot.
La muralla de València es va començar a enderrocar el 1865
En certa mesura existix encara un espai polític valencià, que encara està present de manera latent i si es vol difusa, però que no desapareix. Este sustrat propi serà aquell que s’active a finals de segle XIX, donant peu a l’aparició del valencianisme polític.
L’antic Regne de València i la Corona d’Aragó no s’havien esborrat del tot. Un exemple que ens ajudarà a veure la força de la tendència a rememorar els nostres estats passat: al 1868, en el marc de la revolució gloriosa, el partit demòcrata demanava l’instauració d’una República federal basada en la pluralitat de l’antiga Corona d’Aragó.
Podem parlar per tant d’una complexitat política de fons però sempre tenint clar que les elits valencianes estaven totalment integrades en el sistema econòmic i polític espanyol. A més a més el partit liberal moderat aconseguix durant un temps coordinar les burgesies de les ciutats de València i Alacant.
Sobre tot durant la dècada moderada (1844-54) els líders valencians d’aquesta oligarquia serán Manuel Beltrán del Lis i José Campos i per part alacantina Mariano Roca de Togores, primer marqués de Molins.
Però la major integració i unió d’Espanya no es donarà solament a les capes més altes de la societat. També el poble anirà guanyant uniformitat en els terrenys llingüístic i cultural. La creació d’escoles per part de l’administració central, més important a la segona mitad d’este segle XIX, serà clau per a assolir resultats en este sentit.
Si l’unificació que havia començat al segle XVIII, després de l’aprovació dels Decrets de Nova Planta del 1707, havia sigut més administrativa i d’elits, al XIX s’accentua la vessant popular del fenòmen homotgenizador.
El líder burgés José Campos
S’anava construïnt a partir de l’acció de les Diputacions en els marcs provincials un espai d’igualtat caracteritzar per l’aplicació de les doctrines liberals i l’arribada dels servicis de l’Estat com les carreteres i unes tímides dotacions educatives i sanitàries.
No hi ha constestació específicament valenciana al segle XIX a aquestos procesos de cohesió. Únicament a finals del segle XIX apareix un valencianisme que matitza un poc aquestes dinàmiques socials. Li dedicaren també una entrada d’este blog específica a este valencianisme.
En definitiva, ens trovem en un territori dividit en 3 províncies que es relacionen poc entre ells i molt més directament amb Madrid. No obstant això, encara l’espai valencià configura un únic districte en les esferes judicials, militars i universitàries i romàn viu com a espai polític i social latent.
Aquí ho deixe per hui, saludarem i explorarem Blasco en el proper post! Salut 😉
Per Antonio Adsuar
Fonts: F.Antoni, «Historia del País Valencià», ed. 3i4, V.Baydal, «Breu història dels valencians», ed.Drassana, VVAA, «Historia del País Valenciano», ed.Ecir
